- ¿I el teatre proletari, doncs? ¿Ja ho ha deixat córrer?
- I ca, ¿que no el coneixes, en Llibert? Com que paga el govern, tenim més teatre proletari que mai; funcions i més funcions proletàries amb la sala buida. La Llopis, en canvi, omple l'Espanyol de gom a gom; ¡és allà que va el proletariat en massa! Diu que davant la taquilla es forma una cua que dóna tot el tomb a la mansana. El proletariat... ¡si et digués, Trini, que n'estic de desenganyat fins al capdamunt! Si t'ho digués tot, pobra Trini... Per salvar les aparences, perquè no sigui dit que la Llopis no és tan proletària com la més pintada, en Llibert s'empesca rodolins perquè els canti barrejats amb els cuplets de sempre; hi surt el proletaritat i la burgesia, el criminal feixisme i l'aurora llibertària, ¡hi surt tot! Tot barrejat amb allò tan suat de la puça i altres trucs picarescos per l'estil, més vells qie l'anar a peu. ¡I l'Espanyol, atapeït de públic com un barril d'arengades, s'enfonsa d'ovasions! El proletariat, Trini... mmm... Almenys - les coses com siguin - no es pot pas dir que les funcions de l'Espanyol constin ni un ral al contribuent; són negoci rodó. No cal que la Conselleria de Cultura les subvencioni com allò de l'òpera proletària i el teatre de masses; al contrari, la hisenda pública en treu una picossada d'impostos. En aquest sentit, res a dir; les coses com siguin. N'hi ha que ja fan cua a la taquilla tres hores abans de començar la funció i diu que els dissabtes a la nit la cua arriba fins més enllà de la bretxa de Sant Pau. De tots els rodolins de circumstàncies que el meu caríssim fill s'ha empescat perquè els canti la Llopis, cap de tan cretí com aquell:
- I ca, ¿que no el coneixes, en Llibert? Com que paga el govern, tenim més teatre proletari que mai; funcions i més funcions proletàries amb la sala buida. La Llopis, en canvi, omple l'Espanyol de gom a gom; ¡és allà que va el proletariat en massa! Diu que davant la taquilla es forma una cua que dóna tot el tomb a la mansana. El proletariat... ¡si et digués, Trini, que n'estic de desenganyat fins al capdamunt! Si t'ho digués tot, pobra Trini... Per salvar les aparences, perquè no sigui dit que la Llopis no és tan proletària com la més pintada, en Llibert s'empesca rodolins perquè els canti barrejats amb els cuplets de sempre; hi surt el proletaritat i la burgesia, el criminal feixisme i l'aurora llibertària, ¡hi surt tot! Tot barrejat amb allò tan suat de la puça i altres trucs picarescos per l'estil, més vells qie l'anar a peu. ¡I l'Espanyol, atapeït de públic com un barril d'arengades, s'enfonsa d'ovasions! El proletariat, Trini... mmm... Almenys - les coses com siguin - no es pot pas dir que les funcions de l'Espanyol constin ni un ral al contribuent; són negoci rodó. No cal que la Conselleria de Cultura les subvencioni com allò de l'òpera proletària i el teatre de masses; al contrari, la hisenda pública en treu una picossada d'impostos. En aquest sentit, res a dir; les coses com siguin. N'hi ha que ja fan cua a la taquilla tres hores abans de començar la funció i diu que els dissabtes a la nit la cua arriba fins més enllà de la bretxa de Sant Pau. De tots els rodolins de circumstàncies que el meu caríssim fill s'ha empescat perquè els canti la Llopis, cap de tan cretí com aquell:
Carai, carai,
que valenta, que valenta,
carai, carai,
que valenta que és la Fai.
que valenta, que valenta,
carai, carai,
que valenta que és la Fai.
- ¿Això canta la Llopis?
- ¡I alçant la cama que és un primor! ¡I fent l'ullet al públic! Es eixerida com el pebre, ¡viva que es perd de vista! I no ho dic pas solamente en el mal sentit, Trini; aquesta noia és llesta de debò. La història d'aquesta revolució li deurà una de les frases més cèlebres i més justes que s'han dit. Un dia del mes d'agost, arribant al teatre, es va trobar que un comité d'acomodadors i tramoistes, secundats per les dones de la neteja i els venedors de bombons, havia decidit col·lectivitzar-lo. D'aleshores endavant, van fer saber a la Llopis, en regiria pel sistema del comunisme llibertari, de manera que des de la primera actriu fins a l'últim acomodador tothom cobraria el mateix. "¿Ah, sí? - va fer ella -, ¡doncs que ensenyi el cul l'acomodador!"
- ¡I alçant la cama que és un primor! ¡I fent l'ullet al públic! Es eixerida com el pebre, ¡viva que es perd de vista! I no ho dic pas solamente en el mal sentit, Trini; aquesta noia és llesta de debò. La història d'aquesta revolució li deurà una de les frases més cèlebres i més justes que s'han dit. Un dia del mes d'agost, arribant al teatre, es va trobar que un comité d'acomodadors i tramoistes, secundats per les dones de la neteja i els venedors de bombons, havia decidit col·lectivitzar-lo. D'aleshores endavant, van fer saber a la Llopis, en regiria pel sistema del comunisme llibertari, de manera que des de la primera actriu fins a l'últim acomodador tothom cobraria el mateix. "¿Ah, sí? - va fer ella -, ¡doncs que ensenyi el cul l'acomodador!"
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada