Reflexions sobre el temps

... va recollir la jaqueta.
El temps impalpable, sense substancia, es manifesta en aquest mirall cobert per un rostre estrany. Què som i què hem estat, sospiren les canes des de l'altra banda. Hi va haver un temps que volíem canviar el món, vestir-lo amb teles noves, belles, mai vistes, gairebé màgiques. Com sastres novells somiaven en un patró perfecte, fet a mida, elàstic alhora que just. Mentre fèiem cabdells per la gran gesta, anàvem vivint i sense adonar-nos aquelles bores, cremalleres, sorgits, estrips i costures ens embolcallaven dolçament, en una escalada imparable, fràgil, imperceptible i de nata. I un dia, com el d'avui, un mirall es reflecteix en un rostre irreconeixible, ple de cosits i desfilats, en un joc macabre i inconscient on aquell que volia canviar el món, el món l'ha canviat a ell.
Es va posar la jaqueta...

ある巻貝からの詩 Poema desde un caracol

　　　Yo he visto el mar. Pero no era
　　　el mar retórico con mástiles
　　　y marineros amarrados
　　　a una leyenda de cantares.

　　　ぼくは海を見たことがある。だが
　　　その海は叙事詩で語られる伝説に
　　　繋ぎ止められている船乗りや
　　　マストのある海ではない。

　　　Ni el verdemar cosmopolita
　　　-mar de Babel- de las ciudades,
　　　que nunca tuvo unas ventanas
　　　para el lucero de la tarde.

　　　都会の ── バベルの海 ──
　　　コスモポリタンな緑の海でもない
　　　宵の明星のための
　　　窓さえないような。

　　　Ni el mar de Ulises que tenia
　　　siete sirenas musicales
　　　cual siete islas rodeadas
　　　de música por todas partes.

　　　あらゆる場所で音楽が奏でられている
　　　7つの島のように
　　　音楽を奏でている7人の人魚
　　　のいるユリシーズの海でもない。

　　　Ni el mar inútil que regresa
　　　con una carga de paisajes
　　　para que siempre sea octubre
　　　en el sueño de los alcatraces.

　　　鰹鳥たちの夢の中で
　　　いつも9月であるような
　　　風景にみちながら
　　　返すむなしい海でもない。

　　　Ni el mar bohemio con un puerto
　　　y un marinero delirante
　　　que perdiera su corazón
　　　en una partida de naipes.

　　　タロット勝負で
　　　われを忘れてしまう
　　　興奮症の船乗りや
　　　港のあるボヘミアンの海でもない。

　　　Ni el mar que rompe contra el muelle
　　　una canción irremediable
　　　que llega al pecho de los días
　　　sin emoción, como un tatuaje.

　　　刺青のような　感動のない
　　　日々の心に届く
　　　手の施しようのない歌が
　　　埠頭で砕けている海でもない。

　　　Ni el mar puntual que siempre tiene
　　　un puerto para cada viaje
　　　donde el amor se vuelve vida
　　　como en el vientre de una madre.

　　　航海ごとに
　　　母の子宮の中のように
　　　愛が生命になるような
　　　港がいつもある確かな海でもない。

　　　Que era mi mar el mar eterno,
　　　mar de la infancia, inolvidable,
　　　suspendido de nuestro sueño
　　　como una paloma en el aire.

　　　ぼくの海は永遠の海
　　　忘れられない　幼年の海
　　　空の中の鳩のように
　　　ぼくたちの夢が浮遊している。

　　　Era el mar de la geografía,
　　　de los pequeños estudiantes,
　　　que aprendíamos a navegar
　　　en los mapas elementales.

　　　素朴な地図の中に
　　　航海することを覚えた
　　　幼い生徒たちの
　　　地理の中にある海。

　　　En el mar de los caracoles,
　　　mar prisionero, mar distante,
　　　que llevábamos en el bolsillo
　　　como un juguete a todas partes.

　　　巻貝たちの海
　　　囚われの海　遠い海
　　　どこにでもポケットに入れて行った
　　　おもちゃのような

　　　El mar azul que nos miraba,
　　　cuando era nuestra edad tan frágil
　　　que se doblaba bajo el peso
　　　de los castillos en el aire.

　　　風の中の城の重みの下で
　　　身を捩じらせていた
　　　ぼくたちがあれほど壊れやすかった頃に
　　　ぼくたちを見ていた青い海。

　　　Y era el mar del primer amor
　　　en unos ojos otoñales.
　　　Un día quise ver el mar
　　　-mar de la infancia- y ya era tarde.

　　　秋の瞳の中の
　　　初恋の海
　　　いつかその海を見たいと思った
　　　── 幼年の海 ── だがもう遅かったのだろう。

Gabriel García Márquez

El joc

(C) Imatge

Li proposa un joc:
- Escoltem bé, t'ensenyaré aquells punts que ni el cinema, ni el cómic podràn fer front a la literatura. Tanca els ulls i imagina. Sí, escoltem. Imagina el que et descric. Imagina una habitació amb parets buides, sense porta, ni quadres, ni posters, ni estanteries, ni lampares, ni bombetes. Només una única finestra, gran, oberta, la qual dóna a l'exterior. Per la finestra entra la llum i un aire fresc que ondula les cortines. Al centre de l'habitació només hi ha una taula i damunt la taula, un objecte. T'ho imagines? Doncs bé, diguem, de quin color són les parets?
- Grises, mal pintades i escardades. Irregulars, brutes, fosques.
- I la taula com és?
- És petita, quadrada, té quatre potes però no totes iguals, per tant, lleugerament inclinada. És de fusta. Està bruta. Té culs de gots marcats. Damunt de la taula, no gaire al centre, hi ha un cendre ple de cigars apagats.
- I la cortina?
- La cortina ondula, vaporosa, grisenca, estripada, bruta, decadent, com si intentés amagar un paisatge urbà, ple de fum, sorolls i llums de cartells publicitaris.
- Ets conscient que les parets mal pintades podrien ser blanques, regulars i llises d'una casa de camp ben concervada? I que aquelles cortines ondulades, vaporoses, podrien ser perfectament blanques, amb motius florals a la part baixa que no amaguin res més que un jardi primaveral? Que fins i tot la taula del centre de l'habitació podria ser rodona, d'una unica pota central, bifurcada, blanca, on al centre es trobés una regadora blava que d'ella sobresurtissin petunies liles?
- Segurament. Però diguem, qui hagi entrat la taula, ho ha fet per la finestra o, anteriorment hi havia una porta que, un cop dins la taula, van sepultar a base de maons? Si fos el primer cas, dificilment podria ser l'habitació d'un gratacel, en el segón cas, no s'hauria de veure alguns maons desputllats, sense estocat o es que potser hi ha algú dins l'habitació que s'ha sepultat a si mateix?

一本橋こちょこちょ～

いっぽんばし　こちょこちょ　にほんばし　こちょこちょ　さんぼんばし　こちょこちょ　たたいて　つねって　かいだん　のぼって　こちょこちょこちょ～～

Aquí

Mis pasos en esta calle
Resuenan
En otra calle
Donde
Oigo mis pasos
Pasar en esta calle
Donde
Sólo es real la niebla.

OCTAVIO PAZ

Una de ONG

Se'm presenta un noi somrient, simpàtic, amistós, amb una carpeta al davant. Em tranquil·litza:
- No tinguis por que no menjo a ningú i no tinc intenció de vendre't res.
Em barra el pas i torna a somriure.
- Coneixes Unicef?
- Sí.
- Clar, qui no coneix Unicef. Formes part d'alguna ONG?
- No i tampoc vull.
I em disposo a marxar, a esquivar la seva cara somrienti hipocrita i seguir caminant pels carrers aplatanats de la ciutat comptal. Però el noi li agrada perdre el temps.
- Per què no?
Ja vaig respondre la pregunta a un noi similar a ell, tant somrient, amistós com ell. En aquella ocasió vaig respondre la pregunta: “dones els diners i no notes la millorà per enlloc. Dubtes d'on inverteixen els diners, si s'embutxaquen la bona fe o la mala consciència o només serveixen per pagar-se viatges arreu del món amb l'excusa d'ajudar.” En aquella ocasió, era Intervida o alguna ong similar d'apadrinaments i em va assegurar que podria visitar el nens o la nena de la India que apadrinés i notaria com s'inverteix els diners amb fets concrets. Però jo no tinc diners per viatjar a la India i per altra banda, com que no conèc el país, ni la llengua, ni res, fàcilment em podrien fer una obra de teatre amb un bon decorat. Així que veient que no hi havia manera que em convences i jo deixes anar la cartera i ell cobrés la seva part per un nou client (doncs per mi és evident que aquests nanos van a comissió – així ho he vist a ofertes d'infojobs per treballar amb ong a peu de carrer), em va insultar dient-me insolidaria i egoista.
Així que, recordant temps passats, a la pregunta de “per què no?”, li responc:
- Perquè no.
I intento esquivar la pregunta i també a ell per marxar però el noi insisteix:
- No vols dir el per què?
I jo li responc mentre intento fugir d'ell:
- No.
Però el noi no es dona per vençut i em diu:
- No t'agraden els pobres, eh?
I jo amb sornaguera ja li responc:
- Ni els rics.
I ell em dóna un copet a l'espatlla amb sarcasme:
- Quan siguis pobre em vindràs a demanar ajudar.
I jo accelerant el pas encara més i apunt d'estomacar-lo sino em deixa fugir li dic:
- Això mateix i així comprobaré la vostra solidaritat.

I acabat d'explicar això, pregunto ¿de què cony van les ong aquestes? Qué cony pretenia el paio aquest? Potser esperava que tot seguit d'insultar-me i prejutjar-me em girés i li digués: “m'has tocat la fibra sencible, tens tota la raó del món, sóc una rata rica podrida que no vol ajudar als pobres però que a partir d'ara ja podré dormir tranquil·la perquè ara mateix em faig de l'unicef i li pagaré la quota que m'eximirà del pecat de viure en el primer món”?

Resulta que cada cop més tenen menys socis. No m'estranya. Algú ha vist que hagi millorat una miqueta el tercer món des de que totes les ONG dels països rics estan allí? De fet, a tots aquests països el nivell de pobresa, no és que s'hagi mantingut, sinó que ha aumentat. Em poden dir en qué es bassen per dir que estan millorant el món? Jo l'únic que veig és que moltes progrés és foten unes vacances als països exotics de collons amb l'excusa que van ajudar, sense invertir gaires cales ddel a seva compte corrent.

web de la imatge

Assegudes en dues cadires diferents, cara a cara, creient dialogar, preguntava una a l'altra:
- Què penses fer? Quines expectatives de futur tens? Ja ho has pensat?
I dues pupil·les idèntiques es trobaven. Bé, per ser precisos, val a dir que una més dilatada que l'altra, com si la foscor li efectes més. Però tret d'això, igual de negres i rodones.
- Faig temps – respongué la pupil·la més extensa amb un tímid somriure.
Es podria pensar per la informació transmesa fins ara que es trobaven en una habitació il·luminada desigualment. Però res més lluny de la veritat. De fet en un costat tenien una finestra que no deixava espai per res més, oberta de bat a bat, i a l'altre costat hi havia la blancor d'una paret llisa, simple i buida. A fora, era primavera.
- Per fer temps, abans s'ha d'esperar alguna cosa. Perquè sinó és així, si darrera dels segons, minuts i hores deixats corre lliurement, no hi ha res, cap esdeveniment futur, no és fer temps. Sinó perdre el temps. Per tant, per ser estrictes caldria especificar què és el que esperes per fer temps.
I l'altre es posava estricte i erecte tal com s'imaginen que són els estrictes.
- Bé, si cal ser estrictes, llavors cal re-formular la pregunta. Car es dona per fet una serie de premisses que no són tant evidents com aparentment semblen. És a dir, realment es pot fer temps o és el temps qui et fa a tu?
La pupil·la punxeguda va deixar passar la pregunta i no va respondre. Li semblava fora de lloc, una pedanteria, una grolleria, sense sentit i insistia.
- Què esperes que passi?
- De debò que no t'enrecordes?
Ara era un punt en tensió, desconcertada. Semblava que la pupil·la endrapés encara més la llum. Nyam, nyam! Cap a dins! Bon profit!
- De què m'hauria d'enrecordar? Del final d'aquesta historia que de fet és el final de totes les altres histories. L'has oblidat? No t'hauries de permetre aquests luxes. L'oblit no canviarà el final.
La pupil·la més dilatada s'havia tornat misteriosa, xiuxiuejava algun secret important al qual semblava que tothom ja el coneixia (com per altra banda passa amb tots els secrets importants) menys la pupil·la menja-llum. Tensa, atenta, deixava que la foscor es desvelés.
- La mort.
L'olor de la primavera s'escolava dins la cambra.
- Es clar. - Pausa -. Però de mentre no arriba, alguna cosa s'haurà de fer, no?
- Fer temps – respongué impassible.
Arribats aquí podria semblar que aquest relat és capicua i comença allí on acaba. Però la raó humana no tendeix als finals circulars, perfectes i tancats, sinó a les divagacions sense fi, les qual sempre queden sospesés a l'atmosfera. Aquesta no fou una excepció, les dues pupil·les van seguir divagant, reobrint temes, matitzant. Així van discutir sobre com el final inevitable de la mort, un destí imparable i determinat per a tothom convertia l'esdevení del cada dia en una futilesa que poc importava la forma que tingui car el final esdevindrà el mateix. I la pupil·la tremolava i replicava que el trajecte sí importa, que aquesta era el que feia possible la responsabilitat de l'individu i allí residia la seva llibertat. D'aquesta manera es contraposava la llibertat i la tragèdia, tirant cadascuna per un cantó, tensant una corda imaginaria. Però de res servien les repliques i contrarèpliques. Les pupil·les no es movien del seu lloc i, si en tot cas ho feien, una era per a contreure més encara i l'altre per dilatar-se més. I fou quan una era l'entitat més petita de la geometria, és a dir aquella que pertany a la primera dimensió, el punt, i l'altre gairebé igualava en foscor i extensió a l'univers que va arribar la nit i aclucant els ulls, va finalitzar aquella conversa de dues pupil·les que discutien sobre la tragicomèdia.

El pop

El pop és un animal que habita a les profunditats marines. Àntigament, els mariners tenien por que un dia fossin pressoners de buit enormes tentacles. Aquest animal terrorífic, amo de la foscor, rei del mar, és el més inteligent dels invertebrats i és capaç de vestirse de qualsevol color.

Etsy

El cercle del buit I i II

Imatge de ...

El cercle del buit (I)

De lluny veu un trau, profund, fosc, espès, reseguit en si mateix, aparegut damunt la sorra d'un paisatge paridisiac i de postal. Desideix que la palmera ja la enmirallat suficient, que la inacció d'allò idílic és massa empalagòs i passa a l'acció. S'endinsa en el forat negre, encerclat per la terra de la costa, ofegat per la infinit i l'estrató d'un tunel fictici però present. La humitat de les parets entorpeixen els pulmons, el cor s'accelera i, tanmateix, segueix endevant, lluny de la gandula i de les ondulants onades de la platja. Per un moment sembla repensar-s'ho, però ja es massa tard, a la llunyania, un raig de llum trenca l'eterna foscor. Ja gairebé arriba. Li falta poc. Veu el sol, el cel, els núvols i unes formigues mès grosses que ell. El cos se li desintegra en grans de sorra, encerclant el buit.

El cercle del buit (II)

De lluny veu un trau, profund, fosc, espès, reseguit en si mateix, aparegut damunt la sorra d'un paisatge paridisiac i de postal. Desideix que la palmera ja la enmirallat suficient, que la inacció d'allò idílic és massa empalagòs i passa a l'acció. S'endinsa en el forat negre, encerclat per la terra de la costa, ofegat per la infinit i l'estrató d'un tunel fictici però present. La humitat de les parets entorpeixen els pulmons, el cor s'accelera i s'ho repensa. Torna enrera de quatre potes. Primer els peus, després les mans. Com un cranc, retorna els inicis. Li falta poc. Però ell no ho sap, fins que no veu el sol, el cel, els núvols i unes formigues mès grosses que ell. El cos se li desintegra en grans de sorra, encerclant el buit.

Punto y Coma (Mónica Lavín)

Sedúceme con tus comas, con tus caricias espaciadas, tu aliento respirable y tus atrevimientos continuos; colócame el punto y coma para cambiar las caricias por largos besos y frases susurradas boca a boca. Haz un punto y seguido para deslizarte en mí y contemplar mi desnudez sobre tu cama, ahora interrumpe con guiones para soltar un halago sobre mi cuerpo y su huella en el tuyo - recorrer con la mirada el talle y el hundimiento en la cintura, el ascenso en la cadera, la larga prolongación de las piernas rematadas por un pie que no resistes besar -. Embísteme sin mi rechazo y tortúrame con la altivez de tu deseo arrastrándome muy lejos (al borde del abismo entre paréntesis y sin comas por favor), ahora desenvaina tus puntos suspensivos... - Maldito trio de puntos - ese espacio sin nombre no se alcanza. Un punto y aparte para calmar el temblor de mi cuerpo y sonreírte al mismo tiempo que me das de beber del vino espumoso en una copa. Borro mis interrogaciones. Toda una antesala para retomar tus comas y regalarme la humedad de tu boca y la suavidad de tu respiración en mis orejas, cuello, nuca, hombros; atacar con puntos y comas nuevamente para buscar con tu dedo un clítoris congestionado, pasar tu lengua entre los labios escondidos y saborear mis secreciones - robármelas entre guiones - y atizar de nuevo en mi centro ardiente ocupándolo, sosteniendo el ascenso ¡Inmimente! con signos de exclamación, la eyaculación inevitable... hasta acabar con los puntos suspensivos y vaciarte todo en mí y desplomarte estenuado, aliviado y amoroso en mi cuerpo complacido. De nuevo un punto y aparte para dormir sobre mi pecho y pone punto final al entrecomillado "acto" que en este caso es un hecho amoroso sin ningún viso de actuación. Si estoy equivocada, felicito tu dominio de la puntuación. Punto final.