Treball - Part I




Des de petits, sense que ningú ens digui res ni siguem conscient d’això, ens formen perquè el dia de demà puguem treballar. Aprenem a llegir, a escriure i a comptar. Innocentment, tot ens sembla un joc. De fet, tot ens ho presenten com un joc. Juguem amb els números, els colors o les lletres. Fins que arriba un dia que el joc ja no sembla un joc i, a poc a poc, o potser tot d’una, descobrim que no estàvem jugant sinó cultivant els nostra fràgil però imparable futur. És en aquest punt on es manifesta el significat més fort i estructurat de la tràgica vida humana. Perquè la vida, més enllà de l’especificitat, és tràgica en la mesura que només té un possible final: la mort. Però a més a més, la vida humana porta incorporada una tragèdia (potser) més fràgil, però igual defectiva que la biològica, aquesta és la tragèdia social. Ja ho posava de manifest el gran tràgic de la literatura anglesa. L’imparable destí del subjecte no era teixit per les forces físiques i natural, ni per les matemàtiques, ni pels omnipresents deus, sinó pels altres. Els altres eren com ell (el subjecte tràgic) i contribuïen a fer efectives unes lleis o normes irreal, però necessàries dins l’estructura social. Doncs bé, igual que un dia ens vam adonar que la mort era el final de totes les vides i féssim el que féssim o fóssim com fóssim, acabaria passant, un dia sabem que fem el que fem haurem de treballar. Aquesta realitat tant forta i evident esdevé com un fet inevitable. I, en certa manera, així és.

1 comentaris:

Paula ha dit...

¿Cuándo vas a publicar la parte II?