by supertim

Depreciava les petites coses, aquelles coses comunes que trobava en els camins vulgar, les coses que li semblaven massa simples, les coses irracionals que es feien mirar des de dalt i semblaven que aixequessin al cap cap alguna divinitat perduda que per algun error desconegut li estigues fent ombra en aquell moment. Ell era massa, diferent, “més que”. Muntava i desmuntava la maquinaria. Sabia que podia fer ”més que”. Per això sabia que les seves qualitats el portarien a món virginals, lluny de les petites coses, a través de la seva maquinaria. El “més que” aconseguiria descobrir nou món i conquerir-los, desvirgar-los, fertilitzar-los amb la seva ment innovadora i inigualable. Les petites coses mai podrien arribar allí on arribava el “més que”. Elles no tenien les capacitats que ho fessin possibles. Pertanyien a les irracionalitats, els éssers sense ment, aquells que es trobaven entre mig del ser i no ser, sense arribar a res.
El “més que” va fer una màquina per conquerir noves terres. Però quan l’ésser “més que”, va trepitjat món nou, al seu costat, veié una graminia arrelada. La graminia pertanyia a les petites coses, aquelles que es trobaven en els camins vulgar i formaven part de les coses imperfectes, irracionals. I allí estava, havia arribat abans que el “més que”, complaguda de la seva aventura desconeguda, rient a cara oberta sota la verdor de les seves fulles, esgrimint la victòria i la derrota d’un món fèrtil, impur, incomprensiblement trepitjat per les coses petites abans que el “més que”.