Subterràniament, el formiguer urbà recorre els túnels que ininterrompudament la ferralla ha anat foradant. Recorreguts interminables i grisos que acaben allí on comencen en un laberíntic anonimat. El sense rostre descendeix, del cel blau a les parets grises, cercant retallar l’espai per dominar el temps. No sap que les parets s’eixamplen i s’encorben en una espiral invisible que s’enrosca en elles mateixes atrapant al viatger. No sap que els camins subterranis s’esborren a cada pas i que les empremtes i petjades es converteixen en pols i cendra. No sap que l’aire que respira prové dels pulmons rovellats de la maquinària ferroviària i dels pixats embriagats que nocturnament rellisquen cap a la vida fosca i bruta. El sense rostre encara no sap que a les entranyes urbanes s’hi entra, però no se’n surt.