Petit Absurd

Ben mirat, si has de posar per escrit els mèrits que un pot tenir, poquets es poden escriure en una llibreta de cent pàgines quadriculades de dina-4. Potser mitja pàgina o un quart o ni això. I si penses i penses, sembla que tot sigui fruit del atzar o per segones i terceres i quartes i cinquenes persones. Potser el cap i a la fi, l’origen de tot plegat estigui a un lloc remot en un temps remot, inimaginable, que no valgui ni la pena recorda (si és que realment es pot recorda). El cap i a la fi, ¿què és el que he pogut triar? M’he trobat aquí, en unes coordenades d’espai i temps i potser quelcom més, que alguns dubten i posen en dubte, sense que ningú em preguntes ni em demanés ni m’expliques per què aquí o allí i no en un altre lloc o senzillament enlloc. I així és com sóc i em faig present (o això penso) enmig d’aquest res amb forma de llenguatge, de cultura, de clase social, de gènere, d’història, d’educació, d’alimentació, d’institució, d’ofici, de benefici i d’un munt de coses que no recordo o no sé enumerar, perquè només tinc vint dits i prou, i ¿com poder comptar més enllà dels meus dits? Tanmateix, haig de responsabilitzar-me d’aquesta cosa que no he demanat, que no es pot dir ni tan sols que m’hagin donat, sinó que sembla que m’he trobat o no ves a saber, potser ni això. Aquesta cosa que no se sap ben bé que és, però que vaig començar a donar forma (o em van donar forma) sense que m’adonés de res. I ara què? Ara sembla que és autònom, o almenys fins avui semblava que tot anés d’una manera automàtica, com una màquina, sense ajuda de ningú. Ara demanen explicacions. Explicacions de què? Has d’escollir, em diuen, escollir i no només això, sinó escollir bé. I com es fa això? Ningú m’ha ensenyat a escollir i menys encara escollir bé. Això s’aprèn sol, s’aprèn a base d’equivocar-se. O això diuen. El problema és que per escollir bé, no m’haig d’equivocar. Perquè sinó esculls bé, perdràs temps. La vida és temps. Temps que encara no se sap molt bé com mesurar. Però resulta que una part d’aquest temps es perd. A on es perd? Ningú ho sap. Es perd pels cantons de la ignorància i de l’asfalt de la ciutat. Potser estic aquí per perdre temps. Cadascú té una finalitat en aquesta vida i potser la meva ha estat determinada a fugir a través del temps. Potser la meva vida es pura destrucció, canvi, fluir constant sense que ningú la condueixi enlloc, perquè sap que anirà enlloc inevitablement, com tota la resta. Potser estic predeterminada a equivocar-me constantment, potser fins i tot en la mort i llavors seria eterna, eternament insatisfeta, però eterna. Ben pensat, de què està feta l’equivocació? De fusta, de sal, d’aigua, de terra, de llet, de vidre, de corall? Si jo sabés de que esta fet l’error, mai més m’equivocaria. Però ningú m’ho sap dir. Ni els llibres, ni la radio, ni la televisió, ni internet. Això es pot fer, això altre no. Però per què? Per això altre. I per què això altre no es pot fer? Perquè no. No es pot. I finalitzem amb el perquè no. Perquè la pregunta última sempre porta a un perquè no o un perquè sí. Potser és que realment no existeix l’error. Potser l’hem inventat, com es va inventar les eines de perdre i de ferro i de coure, i l’ordinador i la física quàntica i les calces de paper i de caramel. Sigui el que sigui, caldrà agafar-me a un clau, petit, punxegut i, potser, dolorós (o ple de futurs i presents plaers), però agafar-lo amb fermesa, per no caure del tot en aquest absurd, sense sentit, ambivalent, il·lògic i, gairebé, irreal discurs.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Es que seamos sinceros, la responsabilidad pesa, y ¡como pesa!. Y luego yo me invento una historia más o menos coherente para quitarme tanta responsabilidad. A veces parece que incluso me pidan responsabilidades por existir. Eso pasa por ser tan individualistas y cuidar tanto la libertad individual, que esta muy bien, pero a menudo me agobía mucho.

PD: Fijate que poco valor tiene mi palabra. Dije: no hablaré de grupos musicales ni de cantantes. Segundo post, allí tienes una recomendación de un grupo. Suerte que los funcionarios de la educación te tienen negro y no me pides explicaciones. Para acompañarte en las salidas de tono.

mauriç ha dit...

Ninguna decisión es tan errónea cómo la falta de decisión. A partir de aquí dicen que si uno aprende de los errores equivocarse está bien. Eso estaría bien, así que intento aprender del error de no haber aprendido de mis errores.

Anònim ha dit...

Cada cop tinc menys clar si et pots equivocar en una elecció.