Gairebé perfecte, l'arcada s'embranca com un inten fallit d'expulsar l'ofec o el mal gust. Prèvia al vòmit, però sense que aquest esdevengui necessariament, l'arcada senyoreja les llargues tardes virulentes dels malalts, les frustracions de la mesura massa precisa i estricte de les bulímiques famèliques i la gola ocupada per un objecte estrany.
L'arcada, que es manifesta en la ganyota impredictible del fàstic, és l'expressió màxima del desacord. Primitiva, lenta i imprecisa, l'arcada aturada, prohibida, reprimida, solidifica els àcids dins la boca, fent-los pujar i baixar inútilment, a mig camí, sense arribar a ser ni deixar de ser. És l'arcada cotidiana que reprimeix el fàstic i s'empassa el vòmit en una ganyota distreta i subtil.
Pel lector menys hàbil (o, potser, a causa d'un redactat de pa sucat amb olí).
Que vull dir? Vull dir que (con)viure vol dir a la pràctica tolerar coses que no ens agraden.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada