Sobre l’accident Spanair...

... va pensar que hi havia moltes maneres de morir-se, que aquella era una de les moltes maneres de fer-ho, però que no li semblava que fos de les pitjors morts possibles, i que cada dia es morien persones i no totes sortien al telenoticies, ni els ajuntaments feien cinc minuts de silenci, ni la gent expressava tanta pena, ni es feia tant drama, i va pensar que total aquella gent que havia mort cremada, la majoria, marxaven de vacances, o tenia alguns dies lliures per fugir de la realitat quotidiana, i que no només tenien el temps per desplaçar-se d’un lloc a l’altre, sinó fins i tot els diners, i que hi havia molta gent que no feia vacances, ni es desplaçava mai a fora de casa, ni tenia diners per pagar un bitllet, i aquests podien morir d’aquestes mancances, de no poder fugir d’una guerra, de no poder menjar adequadament, o de no poder beure aigua, i tot i la superioritat de nombre i de extensió en el temps (és un fet diari) ningú sentia tanta pena ni preocupació, i va arribar a la conclusió que el que passava no es que tinguessin pena perquè unes terceres persones es morissin tràgicament, el que empenyia que realment sentissin esgarrifances i se’ls poses la pell de gallina quan pensaven en l’accident era que és consideraven víctimes en potència, s’imaginaven sent part d’un futur accident amb similars conseqüències, en canvi, si bé havien anat alguna vegada en avió (fos a Canàries o algun altre lloc), fins i tot potser havien agafat un avió Spanair, poques vegades havien patit la gana o havien tastat una guerra i, per tant, ja no recordaven, ni s’imaginaven, ni sentien que poguessin ser víctimes d’una mort d'aquesta mena.

Pensaments d'un@ cínic@.