La mentida

Després dels tres cents seixanta-sis nassos, tornem a començar. Aquest any fatídic, potser per iniciar-se en un maleït dimarts, el mateix dimarts que em va veure néixer, semblen enredar-se tots els propòsits i projectes que fa uns mesos eren vigents i semblaven irrevocables. Avui són esquinços d’un paisatge gairebé discontinuo, capgirat, el revers d’un guant de llana. Són aquests esdeveniments els quals fan que dubti de la mesura perfecte i regular del meu rellotge de taula (un cop més inexistent i fals). De sobte, la vida sembla ser el que no és i ja no n’hi ha una, sinó múltiples. No sé diferenciar quina és pura aparença i, en conseqüència, cap d’elles em sembla verdadera. Que les persones tenien doble vida (o fins i tot triple), ho coneixia, de la mateixa manera que coneixia les meves múltiples cares, les meves dolces mentides i les veritats a mitges. El que jo mai havia digerit, o potser és que mai havia ingerit realment, és la il·lògica i la irreconciliació de les múltiples vides que conviuen en una mateixa persona. La mentida desperta en mi de cop i volta una fascinació brutal, però també un terror i una inseguretat mai experimentades, al saber que la física - la meva fe als impulsos primitius i automàtics - m’ha fet una mala jugada. Avui reconstrueixo un trencaclosques a partir de les paraules, però també i sobretot dels silencis. Imatges llunyanes, amb nous significats, escriuen una nova historia. Una historia paral·lela que, a poc a poc, acaba tenint coherència. Ara entenc els historiadors.
Saturn sempre te sexe a les fosques. A les fosques es desplaça pel món. A les fosques, amb un cotxe fosc, puja fosques nimfes. I la lluna sagna. Sagna nens morts, sagna amors morts. I la sang ho impregna tot. Jo he vist una lluna vermella, petita i vermella. Una lluna encadenada. Però també he vist llunes de nits etíliques. He sentit els nens jugar sota dies foscos. He vist la llum de les escletxes de les persianes i d’una porta entre oberta i uns pisos verds. He vomitat sang i el meu cor s’ha aturat. Jo sé que les bruixes i els fantasmes viuen entre Sant Quirze i Jaen, però que tot va començar a Cordovà entre la fam. O potser abans, potser va començar quan una guerra sagnant va desplaçar a la gent i la gent va desplaçar el seu cor a la frontera francesa i amb ell a l’Alemanya fosca on els cossos es convertien en fum mentre, al mateix temps, moria un fill de leucèmia. Potser no hi ha començament i en realitat és com la oblidada àvia gitana, que ningú anomena el seu nom vergonyosament, ningú reconeix la seva figura, però allí queden les pinzellades de la seva exòtica pell en les cares dels nous vinguts. Avui tinc material per una novel·la, però no l’escriure.
Els lectors d’aquest blog potser no ho entén, només veuen el que no saben llegir. Tampoc la futura psicòloga de la vaca ho ha vist. He escapat de totes les mirades. He aconseguit dominar el món de la paraula sense saber parlar, igual que ningú s’ha adonat que escriu una sorda i una persona totalment depenen d’una protesis ocular.