Torno a descriure la teva absència. Aquesta vegada la descric amb el dolor dels budells que miolen sota una lluna que no arriba mai. Intentant recuperar-te, recullo la fràgil i tremolosa imatge del riu, ara convertida en aigua. Potser és la mateixa aigua que brolla dels meus ulls. Potser sense saber-ho t’has convertit en aigua que recorre les corbes d’un riu que desemboca sense remei a la mar profunda i sense fi d’aquest buit que no s’omple.