Sí, escric i dic. Però sé que el millor està en el silenci, en l’espai que el buit omple entre paraula i paraula. Sé que el que no dic ni escric és més important que la xerrameca que omple i dóna sentit a les nostres vides. El sol desfà els nostres cossos de cartró sota l’absència de la paraula. És aquest espai insonor que ens tortura miserablement el que ens fa caminar a les palpentes.

La música del cel·lular sona infinitament, esperant les paraules que mai no diràs.