Un text sense finalitat

Notes de la memòria col·lectiva
A mi m'agradava molt un llibre i vaig tenir la oportunitat de conèixer la seva escriptora. Jo era feliç. Esperava el dia en que podria parla amb ella. Imaginava fent-li preguntes interessants sobre el llibre, intentant que m'expliques els racons més foscos, elevant cada trama, cada personatge, cada descripció, cada predicat ben posat... Finalment demanava un autògraf. Firma aquí. En el teu propi llibre. I el dia va arribar, acompanyat d’anònims que també havien llegit el llibre. Ella va passar, va fer acte de presencia, va somriure, va explicar i va demanar preguntes. Un munt de mans es van aixecar. Entre elles no estava jo. Les preguntes no, però la firma sí. Pensava. Però les preguntes van finalitza i llavors una massa humana va desfilar en la seva direcció. Buscant el mateix que jo havia imaginat, només que jo ho feia en solitari. Cada un amb un llibre, de la mateixa edició o diferent, nous o vells. Però tots reclamaven la firma. La meva mà va buscar el llibre però el va deixar en el seu lloc. No li vaig dir res. El llibre va romandre dins la maleta. Vaig tornar a casa. La mare em va preguntar pel llibre. Te l'ha firmat? No. Per què? Me l'he deixat a casa, vaig mentir. No vaig saber dir la veritat. No l'hagués pogut explicar amb sentit.

2 comentaris:

un miserable ha dit...

Llegeix (o ves a veure) Els estiuejants de Gorki.

Sheila ha dit...

Apunto la cita.