Part I: Historia d’un DINA 3

Intent d’un guió desesperat.

(Una sala d’estar. Una taula dreta i alguna cadira al terra. La llum despenjada. Una biblioteca desordenada i llibres escampats per l’habitació, alguns d’ells desfullats. Les parets brutes i mal pintades. Al terra, un cos sense vida, envoltat d’un toll de sang. En una cadira seu una noia, amb el cap inclinat cap endavant. Els cabells li oculten la cara. Les mans penjades dels costats. Als peus hi té un fusell. Ambient fosc, a excepció d’un fil de llum que a travessa el vidre plens de pols de la finestra sense cortines. Crits i cops com a rerafons.)

Recordo instants. Petits i insignificants instants. Instants sense sentit que ara semblen ser el guió d’una tragèdia. El recordo haver-lo vist a través de la finestra d’un vehicle que jo no conduïa, el mateix dia que vaig arribar. Una imatge fugaç que es perdia en una ciutat pobre que viva descalça sota les bombes de la guerra. Unes bombes que il·luminaven les nits fosques i sense electricitat. Fou en una nit d’aquelles que el vaig veure corre pels carrers despullats d’asfalts mentre jo feia guàrdia. Vigilar l’enemic. Aquella va ser la primera vegada que em va mirar, amb el dit a la boca, demanant silenci i desapareixent com si es tractes d’un miratge en mig d’un desert sense aigua. Vaig callar. Tampoc tenia res a dir. El veia descontextualitzat, cridant en manifestacions plenes de sang i fang, vigilant des de lluny, amb recel i cautela. Les nostres mirades, a vegades, es creuaven. Però jo callava sota aquells ulls, esperant que parlessin. La primera paraula. Però mai van parlar, almenys amb a mi.
(Corregudes per un passadís curt. Un grup de soldats entren una sala d’estar. El primer del grup és una noia. Apunta a un home d’esquena. Es gira pels soroll dels passos. La noia i l’home es reconeixen. La noia es paralitza. Un cop sec a l’esquena, seguit d’un «dispara!». L’home cau a terra. El temps es dilata per la noia. La resta del grup escorcolla tota la sala. «No hi ha res!», se sent. Van sortint de l’habitació, un darrera l’altre, ràpid. La noia es queda dreta i immòbil. «Va, anem!», li diu un del grup mentre corre cap a una altra habitació. Però la noia seu en una cadira de la sala d’estar. Deixa caure el fusell.)
La bala va incrustar-se al seu cor, alhora que ho feia en la meva consciència d’una altra manera. Vaig obeir per instint. Sempre ho havia fet així. Ara ja era massa tard. Tot el que havia pogut ser, ja era.