Universitat

Miserable institució. Parets amb pudor de vòmit col·lectiu i festes etíliques. Tancat, l’intel·lectualisme alienat despotrica contra l’hoste. El paràsit es manifesta sublim, repintat d’una falsa revolució. Qui vols enreda, peó miserable? Continguts curosament dissenyats perquè la socialització no trenqui els lligams d’una tradició carnosament putrefacte. El desinhibit desinterès del bitllet rogenc que, any rere any, omple les arques de la majestuosa i jeràrquica de la institució. De lluny, la política pica l’ullet. Honorables catedràtics, afamats dels reconeixement i el glamour de la ciència, la lletra i l'estatus, capaços de morir per l’honor, o el que és pitjor, que la cara els caigui a terra, que la humanitat sobrevoli els seus caps de dubtosa moralitat. Tot sigui per l’honor, per l’intel·lectualisme sublim revestit de la futesa particular. Les revolucions no tenen nom d’universitat. La massa educada, embotida en continguts buits, sabent-se lliures i pensadors de la determinació de l’hoste, escolta i calla. Riu la massa inútil i numerada, sobre els pupitres alineats, del sublim catedràtic. Honorables imbecilades diu el catedràtic. Quina gràcia fa el catedràtic quan fa referència al món real. Quina gràcia fa el patètic catedràtic quan demostra no saber on viu. Quina gràcia ser còmplice de la ignorància. L’hoste ignorant, treballa vuit hores. L’hoste no li interessa les ciències i les lletres. L’hoste no és sublim. L’hoste busca la utilitat. L’hoste viu en un món material. L’hoste no té criteri per triar els grans llibres de la literatura que el catedràtic tria i que només ell llegeix com a geni intel·lectual que és. L’hoste no té temps. L’hoste està determinat. L’hoste sap on viu, com viu i de què viu.