web de la imatge

Assegudes en dues cadires diferents, cara a cara, creient dialogar, preguntava una a l'altra:
- Què penses fer? Quines expectatives de futur tens? Ja ho has pensat?
I dues pupil·les idèntiques es trobaven. Bé, per ser precisos, val a dir que una més dilatada que l'altra, com si la foscor li efectes més. Però tret d'això, igual de negres i rodones.
- Faig temps – respongué la pupil·la més extensa amb un tímid somriure.
Es podria pensar per la informació transmesa fins ara que es trobaven en una habitació il·luminada desigualment. Però res més lluny de la veritat. De fet en un costat tenien una finestra que no deixava espai per res més, oberta de bat a bat, i a l'altre costat hi havia la blancor d'una paret llisa, simple i buida. A fora, era primavera.
- Per fer temps, abans s'ha d'esperar alguna cosa. Perquè sinó és així, si darrera dels segons, minuts i hores deixats corre lliurement, no hi ha res, cap esdeveniment futur, no és fer temps. Sinó perdre el temps. Per tant, per ser estrictes caldria especificar què és el que esperes per fer temps.
I l'altre es posava estricte i erecte tal com s'imaginen que són els estrictes.
- Bé, si cal ser estrictes, llavors cal re-formular la pregunta. Car es dona per fet una serie de premisses que no són tant evidents com aparentment semblen. És a dir, realment es pot fer temps o és el temps qui et fa a tu?
La pupil·la punxeguda va deixar passar la pregunta i no va respondre. Li semblava fora de lloc, una pedanteria, una grolleria, sense sentit i insistia.
- Què esperes que passi?
- De debò que no t'enrecordes?
Ara era un punt en tensió, desconcertada. Semblava que la pupil·la endrapés encara més la llum. Nyam, nyam! Cap a dins! Bon profit!
- De què m'hauria d'enrecordar? Del final d'aquesta historia que de fet és el final de totes les altres histories. L'has oblidat? No t'hauries de permetre aquests luxes. L'oblit no canviarà el final.
La pupil·la més dilatada s'havia tornat misteriosa, xiuxiuejava algun secret important al qual semblava que tothom ja el coneixia (com per altra banda passa amb tots els secrets importants) menys la pupil·la menja-llum. Tensa, atenta, deixava que la foscor es desvelés.
- La mort.
L'olor de la primavera s'escolava dins la cambra.
- Es clar. - Pausa -. Però de mentre no arriba, alguna cosa s'haurà de fer, no?
- Fer temps – respongué impassible.
Arribats aquí podria semblar que aquest relat és capicua i comença allí on acaba. Però la raó humana no tendeix als finals circulars, perfectes i tancats, sinó a les divagacions sense fi, les qual sempre queden sospesés a l'atmosfera. Aquesta no fou una excepció, les dues pupil·les van seguir divagant, reobrint temes, matitzant. Així van discutir sobre com el final inevitable de la mort, un destí imparable i determinat per a tothom convertia l'esdevení del cada dia en una futilesa que poc importava la forma que tingui car el final esdevindrà el mateix. I la pupil·la tremolava i replicava que el trajecte sí importa, que aquesta era el que feia possible la responsabilitat de l'individu i allí residia la seva llibertat. D'aquesta manera es contraposava la llibertat i la tragèdia, tirant cadascuna per un cantó, tensant una corda imaginaria. Però de res servien les repliques i contrarèpliques. Les pupil·les no es movien del seu lloc i, si en tot cas ho feien, una era per a contreure més encara i l'altre per dilatar-se més. I fou quan una era l'entitat més petita de la geometria, és a dir aquella que pertany a la primera dimensió, el punt, i l'altre gairebé igualava en foscor i extensió a l'univers que va arribar la nit i aclucant els ulls, va finalitzar aquella conversa de dues pupil·les que discutien sobre la tragicomèdia.