Teixir

... quan es posa davant de les agulles, avancen les hores, implacables i la bufanda s'allarga, els mitjons prenen forma, el projecte cobra identitat. Mentre teixeix, li sembla que entortolliga la seva vida, la modela, la magreja, l'esculpeix amb llana i cotó. Sent plaer en el gest de la creació,. Té el poder a les seves mans. Decideix el camí, la grandària, l'amplada, el color, la textura de la vida. Legisla, executa. Posseïx la sobirania dels fils que mouen el món, el camí que entortolliguen les idees i allí on es materialitzen.

Però s'equivoquen aquells qui nomes veuen plaer en el gest de fer, perquè el que millor es degusta és en el desfer. Un senzill gest que retorna als inicis. Tira el fil, suaument, sense preses, per tornar a començar, els inicis, dins la placenta. Decidir fins a on desfer per reconstruir de nou. Quin plaer més bo, deliciós, tenir el poder de desfer allò fet, per tornar a refer o definitivament per deixar-lo com abans de fer. Un cordill, el cabdell, les dues cèl·lules partides. Quantes vegades es pot assaborir aquest gust gairebé diví de desmuntar fins allà on volem, a la velocitat desitjada, per decidir el què fer?