Havia reconstruir mentalment la situació infinites vegades. Un cap de setmana lliure de qualsevol responsabilitat, un bon dia, els dos sols, agafats de la mà, ajudant-se mútuament mentre pugen a la sínia, la sínia es mou, pugen a poc a poc i, allí, en el punt més alt de la sínia, quan aquesta s’atura (inesperadament), s’acosta a ella, agafant-la per la cintura, i li fa el primer petó. Potser no sempre ho havia imaginat de la mateixa de manera. Aquella reconstrucció havia anat patint modificacions a mesura que s’havia anat projectant. El seu cabell o el de la noia, la roba que duia ell o ella, el color de la sínia, la noia mateixa... però eren canvis sense importància, allò essencial sempre havia estat allí, fer el seu primer petó dalt d’una sínia. No és que fos una situació original, de fet, probablement l’hagués tret d’alguna pel·lícula, novel·la o còmic. Tanmateix, la reproducció d’aquelles imatges li produïen un pessigolleig a l’estómac, que cap altre “primer petó possible” li feia.
I allí estava ell, en aquell precís moment, d’un braç tenia la xicota, i de l’altre un cap de setmana lliure de qualsevol responsabilitat, un bon dia i un parc d’atraccions per a ells dos sols, on en el centre mateix hi havia una magnifica sínia, potser no tant ben pintada com la dels seus pensaments idíl·lics, però útil per l’ocasió. Sentia que era el moment, que els astres s’havien alineat perquè passes. Feia tres mesos que sortia amb aquella noia. Era bona noia, una mica prima, poca cosa, no gaire explosiva, però bufona. Aquell dia portava uns texans i una samarreta de tirant de color groc, potser hagués preferit un vestit de flors blanc, tanmateix aquells eren detalls sense importància. L’essencial estava allí, allí davant, circular, de color verd rovellat, girant a cada centau.
Li va proposar d’anar a la sínia amb una alegria inusual en ell. Ella, al contrari que en el seu somni, ho va rebutjar. Ell va insistir. Ella va rebuscar alguna bona excusa. Ell va insistir. Ella es va encongir. Ell va insistir. Ella es va resignar. Ell va insistir. Ella va acceptar. Ell va pagar. Van pujar els dos a la sínia, agafats de la mà, ajudant-se mútuament. La mà d’ella, al contrari del somni, estava suada i l’estrenyia fortament, de tal manera, que li clava les ungles. Van seure un al davant de l’altre. Van esperar. La sínia va començar a girar. Estava emocionat, ella semblava neguitosa. Veia la ciutat de molt amunt. Les persones cada cop eren més petites. Ella no es movia. Callats, començava arribar el moment, s’acostava al punt desitjat. La sínia es va aturar en el punt més alt. Era perfecte, finalment havia arribat al moment.
Ell es va girar cap a ella. No hi era. En el seu lloc hi havia una bola semipeluda tremolosa. Replegada en ella mateixa, somicava. No entenia res. Ja res se semblava al que havia somiat. Intentava reconstruir-la un altre cop per tal de poder donar-li el petó, alliberant-la de la bola humana que era. Aixecat, pensava, seu tranquil·lament i deixem fer-te el petó. Però res, res del que penses es convertia en realitat. No entenia res del que li deia. No podia deslligar els braços dels genolls, ni fer aixecar el cap d’aquell plec de braços. No entenia res. Li va arribar la paraula acrofobia. I res més perquè la sínia es va tornar a posar en marxa, acabant de dibuixar la circumferència. Un cop a terra, la seva xicota recuperà, a poc a poc, les formes.
Quina por he passat, va sentir de lluny, mentre se li acostava per fer-li un petó. Però ell apartà la cara. Ja ho havia decidit de feia temps com seria el seu primer petó. Ja havia decidit el destí d’aquella relació.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada