... sí, ja ho he decidit. Ja sé que podrà fer amb el meu cos mort, un cop ja no pugui dir, ni fer. Li diré abans que sigui massa tard. Potser en una terrassa del sud, quan la calor desfaci un gelat de molts colors i amb gust a xiclet de maduixa. O potser li diré a travessant el pont a través del riu amb la mirada perduda a la ferralla del camió de les escombraries noctàmbul. Li diré a poc a poc, cridant o a cau d’orella. En qualsevol cas, vull que ho sàpiga. Vull que sàpigues, li començaré a dir, que quan em mori, quan ja no cridi i el dolor no m’afecti, quan la meva pell sigui més pàl·lida del que ja és i els meus llavis perdin el color... Doncs bé, quan el meu cor ja no bategui ni respiri, vull (i ho desitjo des de molt endins) que se’m mengis. I aquí acceleraré l’explicació perquè la sorpresa no anul·lí el meu desig. Pots menjar-me només una mica, un dit, el dit petit. El dit del meu peu. Només per provar. És important que em provis. Però si t’agrada, no dubtis de menjar tot el que vulguis. Et recomano que mengis les parts que més t’han fet gaudir en vida. Renta bé la carn i cuina-la bé. I si tota aquesta explicació no el convenç i em pren per una folla, em posaré a parlar de la metafísica del assumpte. Has d’entendre que sóc mancada de moral catòlica i que crec que només sóc cos. Un cos que canvia constantment i de manera continua. La mort no és res més que part de la meva existència. Moro, deixo de viure, però no d’existir. Vull decidir la meva nova forma. No vull desaparèixer de la vida d’aquells que m’estimen. Per aquesta raó, un cop morta, vull seguir estan amb tu i només d’aquesta manera, si m’ingereixes i la meva carn passa a ser teva, podré seguir amb tu, formant part de tu, sent jo amb tu o tu amb jo eliminant, finalment, l’única barrera que ens separa.