He esborrat la fotografia de les meves cames rallades. Aquella que em vas fer abans ajaguda al teu llit, damunt la manta. He esborrat la digitalització d’aquella tarda groguenca a l’habitació. L’he esborrada per arrencar el gust d’un cor trist, que batega sabent-se mort. Però res, les cames rallades ja no estan rallades. La teva habitació segueix groguenca i aquella tarda perduda ja no té coordenades. Però res, jo la visc i la revisc i sense controlar el temps em mossego les ungles. Avui, ja ho saps, inventaré una futura tragèdia. I tornaré a rebregar-me en el dolor. Em doblegaré, com sempre, en aquest destí fatal, recta i mortal. I un cop més, tornaré a ofegar-me en un mar de llàgrimes. Sé que aquesta és la part que menys t’agrada de mi. Mai vas pensar que faries l’amor amb la tragèdia. Però res, jo no hi puc fer res. Sóc pura victimització, víctima del destí, víctima activa, víctima grisa que admira els colors de l’arc de Sant Martí. No sents el mar, ni la sal, ni potser aquest cos que es deixa dur per les onades, sense força ni resistència, sense valentia, sense coratge. Teixidora incansable. Teixidora que teixeix aquest tràgic final. Teixidora que mulla les seves penes en un donut de ganxet.