La mirada pública observa. Aprova. Jutja. Cohibit, jeu en un racó, a l'ombra, al costat d'una filera de formigues. Des de la foscor, mira el món. Aprova. Jutja. Tremola davant la mirada pública. Plora. Calla. Es mira les mans. Pensa. Valora. No acaba d'entendre que no hi ha línies que separin les mirades. Mirades que es fusionen i participen i existeixen i depenen i constitueixen les unes i les altres o les altres i les unes. Sobreposades, difoses, barrejades. Diluïdes en un got d'ombres ple de formigues.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada