Lectures Rellegides
Lluís Mallart
Okupes a l’Àfrica
Un antropòleg defensa la dignitat d’uns pobles que ja han vist arribar massa salvadors blancs.
Edicions La Campana
Barcelona 2001
(El libro no se encuentra en castellano)
«L’Àfrica ha tingut el privilegi de poder contemplar de quina manera un seguit de veritats vingudes del món civilitzat s’han anat succeint a través dels temps l’una darrere l’altra, sense a penes haver tingut temps de pair-ne cap. A mitjan segle XVII els congolesos trobaven encertat que els seus caps fossin elegits. Els primers missioners espanyols titllaren aquelles pràctiques de bàrbares i irracionals. Una raó més per justificar la seva presència en aquelles terres i alliberar els seus naturals d’aquells costums tan estrafolaris. Els congolesos es meravellaren de la genialitat d’aquells visitants i potser s’esforçaren a introduir la successió hereditària en els seus costums, fins que un dia, al cap d’uns segles, amb l’adveniment de les idees liberals, uns altres visitants els convidaren amablement a adaptar-se a les exigències del món modern i civilitzat, a abandonar els principi de la successió hereditària i a elegir democràticament els seus governants.
Sovint em pregunto quina serà la darrera gran troballa ideològica gràcies a la qual l’Occident, impulsat per la seva generositat i pels seus humanisme sense fronteres, es creurà obligat, per enèsima vegada, a córrer vers l’Àfrica per fer-ne gaudir tots els seus habitants.»
«Va ser allí on vaig comprendre que darrere aquells missatges de pau adreçats a tots els homes de bona voluntat i d’aquells altres missatges de progrés destinats a tots els pobles subdesenvolupats de la terra, s’hi amagava mil formes de violència humana:
- la violència dels nostres mots;
- la violència dels mots dels altres;
- la violència al sentit de les coses;
- la violència de les coses sense sentit;
- la violència dels nostres ideals humanitaris;
- la violència a les maneres de pensar dels altres, i que sense pensar-ho gaire, nosaltres, volem transformar.
- la violència de les creences que creuen estar per damunt de totes les altres creences.
Violència religiosa, violència missionera, violència simbòlica, violència ideològica. Una violència que neix necessàriament quan una creença o un fet religiós particular es converteix en veritat absoluta i es revesteix d’una dimensió universal que inclou la negació de qualsevol altra diferència. És la violència d’aquell integrisme que vol integrar tots els homes en una sola manera de creure i de pensar.»
«- Els nostres polítics – em diu – quan vénen i ens fan els seus discursos ens parlen molt de la “crisi econòmica”. Ens diuen que aquesta crisi és a tot arreu i que en el vostre país també n’hi ha.
- És cert – dic jo sense saber on vol anar a parar.
- Doncs bé, a nosaltres això ens costa molt d’entendre. Els altres avantpassats vivien sense diners. Vosaltres els heu inventat, els diners, i ens heu ensenyat a comprar i a vendre les coses. Que vosaltres en tinguéssiu molts i nosaltres pocs, era fàcil d’entendre. Sou vosaltres qui els fabriqueu! Però, què passa actualment? Per què esteu en crisi? És que la ostra màquina de fabricar diners s’ha espatllat o és que ja no teniu paper per fer-ne més?»
«Avui es parla d’afropessimisme. No es tracta de ser pessimistes o optimistes, que no és res més que un estat d’ànim davant d’una situació determinada. És tracta de ser crítics i no complaure’ns gaire en les nostres accions que solem qualificar de solidàries i que abans qualificàvem de bones accions. No es tracta de perdre la confiança en l’Àfrica. Si l’Àfrica oficial ha fracassat, el poble africà ha sobreviscut. Perquè en efecte hi ha una altra Àfrica. Aquella que viu, no d’esquena, sinó al marge d’aquella modernitat a la qual no pot accedir. No és una Àfrica suposadament exòtica o retrògrada que es tanca amb aferrament als seus antics costums i tradicions. És una Àfrica que no renega de certs valors de la modernitat però que voldria fer-los compatibles amb els seus propis valors culturals. És una Àfrica crítica, insatisfeta, que, des de l’àmbit de la marginalitat on es troba, cerca camins alternatius, no oficials, crea petites xarxes de comerç paral·lels als circuits legals, inventa noves formes d’associacions en les quals els aspectes econòmics es combinen amb els aspectes socials, reestructura els sistemes clànics i familiars per adaptar-los a les noves condicions de vida. És una Àfrica que vol viure però que voldria caminar al seu ritme sense ser humiliada i veure’s contínuament sent l’objecte de l’ajut dels altres, d’aquells que sempre tenen quelcom per dir, per ensenyar i per donar.
Aquesta Àfrica no necessita la nostra ajuda. N’està farta. Allò que necessita és el nostre respecte, la nostra consideració i potser una altra manera de concebre la nostra solidaritat. Una solidaritat que no hauria de ser aquella que ens empeny a reclamar el 0,7 o a exigir que es perdoni el deute exterior dels pobles subdesenvolupats com si fossin les grans solucions, sinó una altra, una altra solidaritat: aquella que ens hauria de fer capaços, al contrari, de renunciar potser al 0,7 per ser completament lliures i poder denunciar les lleis d’un sistema econòmic i polític que fa que les distàncies entre els rics i els pobres siguin cada vegada més grans.»
«La pregunta que ens podem fer és senzilla: què hi fem, a l’Àfrica?Amb la nostra generositat sense límits potser no fem sinó facilitar la tasca d’aquells que l’exploten o, com diríem avui, tenint en compte que aquesta paraula està passada de moda, no fem sinó col·laborar indirectament a la globalització però oblidem potser que els grans beneficis d’aquest mercat únic són sobretot per a les multinacionals que cotitzen a la borsa... Curem les nafres que els uns causen i els altres consenten. I mentrestant, gràcies a les nostres campanyes de sensibilització, anem ajudant a desenvolupar la imatge d’una Àfrica pobre i miserable que sempre ens necessita.
Conec moltes persones que treballen en el camp de les ONG. Crec en la seva sinceritat i honestedat.Potser sóc un utopista i les meves posicions són maximalistes.És possible.Però potser també algunes ONG s’haurien de dir que amb la ideologia del bon samarità no n’hi ha prou.
I treure’n les conseqüències.»
«L’Església missionera ho tenia molt clar. De fet, sempre ha tingut les coses molt clares: calia transformar aquella societat corrompuda pel paganisme en allò que la societat té de més fonamental: la família. Per als missioners només hi havia una forma possible de família cristiana: la “natural”, és a dir la monògama. Tot l’occident compartia la mateixa idea. Era la doctrina oficial. Als missioners no se’ls podia demanar més! Totes les altres formes de família eren simples desviacions, contràries a la naturalesa. La gran temptació de les ideologies religioses o polítiques ha consistit sempre a considerar natural i, per tant, universal, allò que és una simple elaboració de la cultura. La naturalesa ens pot dir que la reproducció humana és el producte de la unió dels dos sexes però no ens diu sobre el nombre d’homes que una dona pot tenir o de dones que pot tenir un home, ni assenyala tampoc les formes d’organització que la reproducció humana pot revestir. La família monògama pot convenir molt bé, en una determinada època, a una determinada cultura; però en una altra pot convenir millor la polígama.»
Okupes a l’Àfrica
Un antropòleg defensa la dignitat d’uns pobles que ja han vist arribar massa salvadors blancs.
Edicions La Campana
Barcelona 2001
(El libro no se encuentra en castellano)
«L’Àfrica ha tingut el privilegi de poder contemplar de quina manera un seguit de veritats vingudes del món civilitzat s’han anat succeint a través dels temps l’una darrere l’altra, sense a penes haver tingut temps de pair-ne cap. A mitjan segle XVII els congolesos trobaven encertat que els seus caps fossin elegits. Els primers missioners espanyols titllaren aquelles pràctiques de bàrbares i irracionals. Una raó més per justificar la seva presència en aquelles terres i alliberar els seus naturals d’aquells costums tan estrafolaris. Els congolesos es meravellaren de la genialitat d’aquells visitants i potser s’esforçaren a introduir la successió hereditària en els seus costums, fins que un dia, al cap d’uns segles, amb l’adveniment de les idees liberals, uns altres visitants els convidaren amablement a adaptar-se a les exigències del món modern i civilitzat, a abandonar els principi de la successió hereditària i a elegir democràticament els seus governants.
Sovint em pregunto quina serà la darrera gran troballa ideològica gràcies a la qual l’Occident, impulsat per la seva generositat i pels seus humanisme sense fronteres, es creurà obligat, per enèsima vegada, a córrer vers l’Àfrica per fer-ne gaudir tots els seus habitants.»
«Va ser allí on vaig comprendre que darrere aquells missatges de pau adreçats a tots els homes de bona voluntat i d’aquells altres missatges de progrés destinats a tots els pobles subdesenvolupats de la terra, s’hi amagava mil formes de violència humana:
- la violència dels nostres mots;
- la violència dels mots dels altres;
- la violència al sentit de les coses;
- la violència de les coses sense sentit;
- la violència dels nostres ideals humanitaris;
- la violència a les maneres de pensar dels altres, i que sense pensar-ho gaire, nosaltres, volem transformar.
- la violència de les creences que creuen estar per damunt de totes les altres creences.
Violència religiosa, violència missionera, violència simbòlica, violència ideològica. Una violència que neix necessàriament quan una creença o un fet religiós particular es converteix en veritat absoluta i es revesteix d’una dimensió universal que inclou la negació de qualsevol altra diferència. És la violència d’aquell integrisme que vol integrar tots els homes en una sola manera de creure i de pensar.»
«- Els nostres polítics – em diu – quan vénen i ens fan els seus discursos ens parlen molt de la “crisi econòmica”. Ens diuen que aquesta crisi és a tot arreu i que en el vostre país també n’hi ha.
- És cert – dic jo sense saber on vol anar a parar.
- Doncs bé, a nosaltres això ens costa molt d’entendre. Els altres avantpassats vivien sense diners. Vosaltres els heu inventat, els diners, i ens heu ensenyat a comprar i a vendre les coses. Que vosaltres en tinguéssiu molts i nosaltres pocs, era fàcil d’entendre. Sou vosaltres qui els fabriqueu! Però, què passa actualment? Per què esteu en crisi? És que la ostra màquina de fabricar diners s’ha espatllat o és que ja no teniu paper per fer-ne més?»
«Avui es parla d’afropessimisme. No es tracta de ser pessimistes o optimistes, que no és res més que un estat d’ànim davant d’una situació determinada. És tracta de ser crítics i no complaure’ns gaire en les nostres accions que solem qualificar de solidàries i que abans qualificàvem de bones accions. No es tracta de perdre la confiança en l’Àfrica. Si l’Àfrica oficial ha fracassat, el poble africà ha sobreviscut. Perquè en efecte hi ha una altra Àfrica. Aquella que viu, no d’esquena, sinó al marge d’aquella modernitat a la qual no pot accedir. No és una Àfrica suposadament exòtica o retrògrada que es tanca amb aferrament als seus antics costums i tradicions. És una Àfrica que no renega de certs valors de la modernitat però que voldria fer-los compatibles amb els seus propis valors culturals. És una Àfrica crítica, insatisfeta, que, des de l’àmbit de la marginalitat on es troba, cerca camins alternatius, no oficials, crea petites xarxes de comerç paral·lels als circuits legals, inventa noves formes d’associacions en les quals els aspectes econòmics es combinen amb els aspectes socials, reestructura els sistemes clànics i familiars per adaptar-los a les noves condicions de vida. És una Àfrica que vol viure però que voldria caminar al seu ritme sense ser humiliada i veure’s contínuament sent l’objecte de l’ajut dels altres, d’aquells que sempre tenen quelcom per dir, per ensenyar i per donar.
Aquesta Àfrica no necessita la nostra ajuda. N’està farta. Allò que necessita és el nostre respecte, la nostra consideració i potser una altra manera de concebre la nostra solidaritat. Una solidaritat que no hauria de ser aquella que ens empeny a reclamar el 0,7 o a exigir que es perdoni el deute exterior dels pobles subdesenvolupats com si fossin les grans solucions, sinó una altra, una altra solidaritat: aquella que ens hauria de fer capaços, al contrari, de renunciar potser al 0,7 per ser completament lliures i poder denunciar les lleis d’un sistema econòmic i polític que fa que les distàncies entre els rics i els pobres siguin cada vegada més grans.»
«La pregunta que ens podem fer és senzilla: què hi fem, a l’Àfrica?Amb la nostra generositat sense límits potser no fem sinó facilitar la tasca d’aquells que l’exploten o, com diríem avui, tenint en compte que aquesta paraula està passada de moda, no fem sinó col·laborar indirectament a la globalització però oblidem potser que els grans beneficis d’aquest mercat únic són sobretot per a les multinacionals que cotitzen a la borsa... Curem les nafres que els uns causen i els altres consenten. I mentrestant, gràcies a les nostres campanyes de sensibilització, anem ajudant a desenvolupar la imatge d’una Àfrica pobre i miserable que sempre ens necessita.
Conec moltes persones que treballen en el camp de les ONG. Crec en la seva sinceritat i honestedat.Potser sóc un utopista i les meves posicions són maximalistes.És possible.Però potser també algunes ONG s’haurien de dir que amb la ideologia del bon samarità no n’hi ha prou.
I treure’n les conseqüències.»
«L’Església missionera ho tenia molt clar. De fet, sempre ha tingut les coses molt clares: calia transformar aquella societat corrompuda pel paganisme en allò que la societat té de més fonamental: la família. Per als missioners només hi havia una forma possible de família cristiana: la “natural”, és a dir la monògama. Tot l’occident compartia la mateixa idea. Era la doctrina oficial. Als missioners no se’ls podia demanar més! Totes les altres formes de família eren simples desviacions, contràries a la naturalesa. La gran temptació de les ideologies religioses o polítiques ha consistit sempre a considerar natural i, per tant, universal, allò que és una simple elaboració de la cultura. La naturalesa ens pot dir que la reproducció humana és el producte de la unió dels dos sexes però no ens diu sobre el nombre d’homes que una dona pot tenir o de dones que pot tenir un home, ni assenyala tampoc les formes d’organització que la reproducció humana pot revestir. La família monògama pot convenir molt bé, en una determinada època, a una determinada cultura; però en una altra pot convenir millor la polígama.»
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada