Turisme

Per allí van. De dreta a esquerra i d’esquerra al centre. Al centre esfèric, potser situat en un pis de París o de Londres o de Berlín. Potser de Milà o de Lisboa o de Barcelona. I qui sap? Potser de la Rambla o Gran Via de Sabadell. Són els turistes que contemplen el món des del portal dels seus respectius centres amb autocars, cotxes, vaixells, avions o helicòpters. Estan però sense estar. Viatgen sense travessar la línia dels seus portals. Amb la ment a París, Londres, Berlín, Milà, Lisboa, Barcelona o la Rambla o Gran Via de Sabadell presumeixen de trepitjar terres exòtiques, estranyes i llunyanes (sense implicar-se). Fotografien paisatges breus, postals de cartró, que envesteixen les consciències, la bellesa omple el buit dels estómacs famèlics, de la justícia mutilada, de l’espetec de les bombes passades i futures, de la violència activa i passiva. La violència que recrea la instantània de la mort contingent. La violència que contenen les mans en el click que no s’indigna ni s’implica en el canvi. La violència d’aquells ulls que només contemplen el seu melic graciós i un decorat fictici. La violència teatral del egoisme turístic que condemna a l’esclavitud sexual. La violència dels turistes que es rebolquen en la misèria i la desgracia. La violència d’aquell qui pren el sol al costat dels cadàvers del tsunami del dia anterior. La violència de qui ressegueix el camí de les misèries d’aquells que els manquen els recursos mentre fotografia les morts alienes, buides de sentit i de condició humana. Aquella mateixa violència (quasi colonitzadora) que sobresurt en contempla la bellesa a través de les paraules xineses d’un text que descriu amb delicadesa aquells peus petits, lluny del dolor de les dones xineses en ser mutilades les seves extremitats. Una exaltació de la bellesa i l’exotisme que s’allunya de la realitat i la contextualitat. Contextualitat que es perd a Paris, Londres, Berlín, Milà, Lisboa, Barcelona o la Rambla o Gran Via de Sabadell. Aquella que oblida que el veí musulmà que vol la mesquita al barri que comparteixen és el mateix que el musulmà del Marroc, el qual va a la mesquita que tantes fotografies li ha fet. Però, clar, ja se sap, cada cosa al seu lloc i tots al centre dels portals respectius contemplant el món sense arribar a trepitjar-lo.

TURISMO

Por allí van. De derecha a izquierda y de izquierda al centro. Al centro esférico, quizás en un piso de París o de Londres o de Berlín. Quizás de Milán o de Lisboa o de Barcelona. ¿Y quién sabe? Quizás de la Rambla o Gran Vía de Sabadell. Son los turistas que contemplan el mundo desde el portal de sus respectivos centros con autocares, coches, barcos, aviones o helicópteros. Están pero sin estar. Viajan sin atravesar la línea de sus portales. Con la mente en París, Londres, Berlín, Milán, Lisboa, Barcelona o la Rambla o Gran Vía de Sabadell presumen de pisar tierras exóticas, extrañas y lejanas (sin implicarse). Fotografían paisajes breves, postales de cartón, que embisten las conciencias, la belleza llena el vacío de los estómagos hambrientos, de la justicia mutilada, del estampido de las bombas pasadas y futuras, de la violencia activa y pasiva. La violencia que recrea la instantánea de la muerte contingente. La violencia que contienen las manos en el click que no se indigna ni se implica en el cambio. La violencia de aquellos ojos que sólo contemplan su ombligo gracioso y un decorado ficticio. La violencia teatral del egoísmo turístico que condena a la esclavitud sexual. La violencia de los turistas que se revuelcan en la miseria y la desgracia. La violencia de aquel quien toma el sol junto a los cadáveres del tsunami del día anterior. La violencia de quien resigue el camino de las miserias de aquellos que les carecen los recursos mientras fotografía las muertes ajenas, vacías de sentido y de condición humana. Aquella misma violencia (casi colonizadora) que sobresale al contempla la belleza a través de las palabras chinas de un texto que describe con delicadeza aquellos pies pequeños, lejos del dolor de las mujeres chinas al ser mutiladas sus extremidades. Una exaltación de la belleza y el exotismo que se aleja de la realidad y la contextualidad. Contextualidad que se pierde en París, Londres, Berlín, Milán, Lisboa, Barcelona o la Rambla o Gran Vía de Sabadell. Aquella que olvida que el vecino musulmán que quiere la mezquita al barrio que comparten es el mismo que el musulmán de Marruecos, el cual va a la mezquita que tantas fotografías le ha hecho. Pero, claro, ya se sabe, cada cosa en su lugar y todos en el centro de los portales respectivos contemplando el mundo sin llegar a pisarlo.