Otra Raiz Cuadrada

Reflexions sobre el temps

2012-01-28T11:40:00.000+01:00

... va recollir la jaqueta.
El temps impalpable, sense substancia, es manifesta en aquest mirall cobert per un rostre estrany. Què som i què hem estat, sospiren les canes des de l'altra banda. Hi va haver un temps que volíem canviar el món, vestir-lo amb teles noves, belles, mai vistes, gairebé màgiques. Com sastres novells somiaven en un patró perfecte, fet a mida, elàstic alhora que just. Mentre fèiem cabdells per la gran gesta, anàvem vivint i sense adonar-nos aquelles bores, cremalleres, sorgits, estrips i costures ens embolcallaven dolçament, en una escalada imparable, fràgil, imperceptible i de nata. I un dia, com el d'avui, un mirall es reflecteix en un rostre irreconeixible, ple de cosits i desfilats, en un joc macabre i inconscient on aquell que volia canviar el món, el món l'ha canviat a ell.
Es va posar la jaqueta...

ある巻貝からの詩　Poema desde un caracol

2010-09-24T00:16:00.002+02:00

Yo he visto el mar. Pero no era
　　　el mar retórico con mástiles
　　　y marineros amarrados
　　　a una leyenda de cantares.

　　　ぼくは海を見たことがある。だが
　　　その海は叙事詩で語られる伝説に
　　　繋ぎ止められている船乗りや
　　　マストのある海ではない。

　　　Ni el verdemar cosmopolita
　　　-mar de Babel- de las ciudades,
　　　que nunca tuvo unas ventanas
　　　para el lucero de la tarde.

　　　都会の ── バベルの海 ──
　　　コスモポリタンな緑の海でもない
　　　宵の明星のための
　　　窓さえないような。

　　　Ni el mar de Ulises que tenia
　　　siete sirenas musicales
　　　cual siete islas rodeadas
　　　de música por todas partes.

　　　あらゆる場所で音楽が奏でられている
　　　7つの島のように
　　　音楽を奏でている7人の人魚
　　　のいるユリシーズの海でもない。

　　　Ni el mar inútil que regresa
　　　con una carga de paisajes
　　　para que siempre sea octubre
　　　en el sueño de los alcatraces.

　　　鰹鳥たちの夢の中で
　　　いつも9月であるような
　　　風景にみちながら
　　　返すむなしい海でもない。

　　　Ni el mar bohemio con un puerto
　　　y un marinero delirante
　　　que perdiera su corazón
　　　en una partida de naipes.

　　　タロット勝負で
　　　われを忘れてしまう
　　　興奮症の船乗りや
　　　港のあるボヘミアンの海でもない。

　　　Ni el mar que rompe contra el muelle
　　　una canción irremediable
　　　que llega al pecho de los días
　　　sin emoción, como un tatuaje.

　　　刺青のような　感動のない
　　　日々の心に届く
　　　手の施しようのない歌が
　　　埠頭で砕けている海でもない。

　　　Ni el mar puntual que siempre tiene
　　　un puerto para cada viaje
　　　donde el amor se vuelve vida
　　　como en el vientre de una madre.

　　　航海ごとに
　　　母の子宮の中のように
　　　愛が生命になるような
　　　港がいつもある確かな海でもない。

　　　Que era mi mar el mar eterno,
　　　mar de la infancia, inolvidable,
　　　suspendido de nuestro sueño
　　　como una paloma en el aire.

　　　ぼくの海は永遠の海
　　　忘れられない　幼年の海
　　　空の中の鳩のように
　　　ぼくたちの夢が浮遊している。

　　　Era el mar de la geografía,
　　　de los pequeños estudiantes,
　　　que aprendíamos a navegar
　　　en los mapas elementales.

　　　素朴な地図の中に
　　　航海することを覚えた
　　　幼い生徒たちの
　　　地理の中にある海。

　　　En el mar de los caracoles,
　　　mar prisionero, mar distante,
　　　que llevábamos en el bolsillo
　　　como un juguete a todas partes.

　　　巻貝たちの海
　　　囚われの海　遠い海
　　　どこにでもポケットに入れて行った
　　　おもちゃのような

　　　El mar azul que nos miraba,
　　　cuando era nuestra edad tan frágil
　　　que se doblaba bajo el peso
　　　de los castillos en el aire.

　　　風の中の城の重みの下で
　　　身を捩じらせていた
　　　ぼくたちがあれほど壊れやすかった頃に
　　　ぼくたちを見ていた青い海。

　　　Y era el mar del primer amor
　　　en unos ojos otoñales.
　　　Un día quise ver el mar
　　　-mar de la infancia- y ya era tarde.

　　　秋の瞳の中の
　　　初恋の海
　　　いつかその海を見たいと思った
　　　── 幼年の海 ── だがもう遅かったのだろう。

Gabriel García Márquez

El joc

2010-05-12T13:04:00.004+02:00

Li proposa un joc:
- Escoltem bé, t'ensenyaré aquells punts que ni el cinema, ni el cómic podràn fer front a la literatura. Tanca els ulls i imagina. Sí, escoltem. Imagina el que et descric. Imagina una habitació amb parets buides, sense porta, ni quadres, ni posters, ni estanteries, ni lampares, ni bombetes. Només una única finestra, gran, oberta, la qual dóna a l'exterior. Per la finestra entra la llum i un aire fresc que ondula les cortines. Al centre de l'habitació només hi ha una taula i damunt la taula, un objecte. T'ho imagines? Doncs bé, diguem, de quin color són les parets?
- Grises, mal pintades i escardades. Irregulars, brutes, fosques.
- I la taula com és?
- És petita, quadrada, té quatre potes però no totes iguals, per tant, lleugerament inclinada. És de fusta. Està bruta. Té culs de gots marcats. Damunt de la taula, no gaire al centre, hi ha un cendre ple de cigars apagats.
- I la cortina?
- La cortina ondula, vaporosa, grisenca, estripada, bruta, decadent, com si intentés amagar un paisatge urbà, ple de fum, sorolls i llums de cartells publicitaris.
- Ets conscient que les parets mal pintades podrien ser blanques, regulars i llises d'una casa de camp ben concervada? I que aquelles cortines ondulades, vaporoses, podrien ser perfectament blanques, amb motius florals a la part baixa que no amaguin res més que un jardi primaveral? Que fins i tot la taula del centre de l'habitació podria ser rodona, d'una unica pota central, bifurcada, blanca, on al centre es trobés una regadora blava que d'ella sobresurtissin petunies liles?
- Segurament. Però diguem, qui hagi entrat la taula, ho ha fet per la finestra o, anteriorment hi havia una porta que, un cop dins la taula, van sepultar a base de maons? Si fos el primer cas, dificilment podria ser l'habitació d'un gratacel, en el segón cas, no s'hauria de veure alguns maons desputllats, sense estocat o es que potser hi ha algú dins l'habitació que s'ha sepultat a si mateix?

一本橋こちょこちょ～

2010-05-10T19:32:00.001+02:00

いっぽんばし　こちょこちょ　にほんばし　こちょこちょ　さんぼんばし　こちょこちょ　たたいて　つねって　かいだん　のぼって　こちょこちょこちょ～～

Aquí

2010-04-22T17:47:00.003+02:00

Mis pasos en esta calle
Resuenan
En otra calle
Donde
Oigo mis pasos
Pasar en esta calle
Donde
Sólo es real la niebla.

OCTAVIO PAZ

Una de ONG

2010-04-21T15:41:00.002+02:00

Se'm presenta un noi somrient, simpàtic, amistós, amb una carpeta al davant. Em tranquil·litza:
- No tinguis por que no menjo a ningú i no tinc intenció de vendre't res.
Em barra el pas i torna a somriure.
- Coneixes Unicef?
- Sí.
- Clar, qui no coneix Unicef. Formes part d'alguna ONG?
- No i tampoc vull.
I em disposo a marxar, a esquivar la seva cara somrienti hipocrita i seguir caminant pels carrers aplatanats de la ciutat comptal. Però el noi li agrada perdre el temps.
- Per què no?
Ja vaig respondre la pregunta a un noi similar a ell, tant somrient, amistós com ell. En aquella ocasió vaig respondre la pregunta: “dones els diners i no notes la millorà per enlloc. Dubtes d'on inverteixen els diners, si s'embutxaquen la bona fe o la mala consciència o només serveixen per pagar-se viatges arreu del món amb l'excusa d'ajudar.” En aquella ocasió, era Intervida o alguna ong similar d'apadrinaments i em va assegurar que podria visitar el nens o la nena de la India que apadrinés i notaria com s'inverteix els diners amb fets concrets. Però jo no tinc diners per viatjar a la India i per altra banda, com que no conèc el país, ni la llengua, ni res, fàcilment em podrien fer una obra de teatre amb un bon decorat. Així que veient que no hi havia manera que em convences i jo deixes anar la cartera i ell cobrés la seva part per un nou client (doncs per mi és evident que aquests nanos van a comissió – així ho he vist a ofertes d'infojobs per treballar amb ong a peu de carrer), em va insultar dient-me insolidaria i egoista.
Així que, recordant temps passats, a la pregunta de “per què no?”, li responc:
- Perquè no.
I intento esquivar la pregunta i també a ell per marxar però el noi insisteix:
- No vols dir el per què?
I jo li responc mentre intento fugir d'ell:
- No.
Però el noi no es dona per vençut i em diu:
- No t'agraden els pobres, eh?
I jo amb sornaguera ja li responc:
- Ni els rics.
I ell em dóna un copet a l'espatlla amb sarcasme:
- Quan siguis pobre em vindràs a demanar ajudar.
I jo accelerant el pas encara més i apunt d'estomacar-lo sino em deixa fugir li dic:
- Això mateix i així comprobaré la vostra solidaritat.

I acabat d'explicar això, pregunto ¿de què cony van les ong aquestes? Qué cony pretenia el paio aquest? Potser esperava que tot seguit d'insultar-me i prejutjar-me em girés i li digués: “m'has tocat la fibra sencible, tens tota la raó del món, sóc una rata rica podrida que no vol ajudar als pobres però que a partir d'ara ja podré dormir tranquil·la perquè ara mateix em faig de l'unicef i li pagaré la quota que m'eximirà del pecat de viure en el primer món”?

Resulta que cada cop més tenen menys socis. No m'estranya. Algú ha vist que hagi millorat una miqueta el tercer món des de que totes les ONG dels països rics estan allí? De fet, a tots aquests països el nivell de pobresa, no és que s'hagi mantingut, sinó que ha aumentat. Em poden dir en qué es bassen per dir que estan millorant el món? Jo l'únic que veig és que moltes progrés és foten unes vacances als països exotics de collons amb l'excusa que van ajudar, sense invertir gaires cales ddel a seva compte corrent.

2010-04-16T12:49:00.003+02:00

web de la imatge

Assegudes en dues cadires diferents, cara a cara, creient dialogar, preguntava una a l'altra:
- Què penses fer? Quines expectatives de futur tens? Ja ho has pensat?
I dues pupil·les idèntiques es trobaven. Bé, per ser precisos, val a dir que una més dilatada que l'altra, com si la foscor li efectes més. Però tret d'això, igual de negres i rodones.
- Faig temps – respongué la pupil·la més extensa amb un tímid somriure.
Es podria pensar per la informació transmesa fins ara que es trobaven en una habitació il·luminada desigualment. Però res més lluny de la veritat. De fet en un costat tenien una finestra que no deixava espai per res més, oberta de bat a bat, i a l'altre costat hi havia la blancor d'una paret llisa, simple i buida. A fora, era primavera.
- Per fer temps, abans s'ha d'esperar alguna cosa. Perquè sinó és així, si darrera dels segons, minuts i hores deixats corre lliurement, no hi ha res, cap esdeveniment futur, no és fer temps. Sinó perdre el temps. Per tant, per ser estrictes caldria especificar què és el que esperes per fer temps.
I l'altre es posava estricte i erecte tal com s'imaginen que són els estrictes.
- Bé, si cal ser estrictes, llavors cal re-formular la pregunta. Car es dona per fet una serie de premisses que no són tant evidents com aparentment semblen. És a dir, realment es pot fer temps o és el temps qui et fa a tu?
La pupil·la punxeguda va deixar passar la pregunta i no va respondre. Li semblava fora de lloc, una pedanteria, una grolleria, sense sentit i insistia.
- Què esperes que passi?
- De debò que no t'enrecordes?
Ara era un punt en tensió, desconcertada. Semblava que la pupil·la endrapés encara més la llum. Nyam, nyam! Cap a dins! Bon profit!
- De què m'hauria d'enrecordar? Del final d'aquesta historia que de fet és el final de totes les altres histories. L'has oblidat? No t'hauries de permetre aquests luxes. L'oblit no canviarà el final.
La pupil·la més dilatada s'havia tornat misteriosa, xiuxiuejava algun secret important al qual semblava que tothom ja el coneixia (com per altra banda passa amb tots els secrets importants) menys la pupil·la menja-llum. Tensa, atenta, deixava que la foscor es desvelés.
- La mort.
L'olor de la primavera s'escolava dins la cambra.
- Es clar. - Pausa -. Però de mentre no arriba, alguna cosa s'haurà de fer, no?
- Fer temps – respongué impassible.
Arribats aquí podria semblar que aquest relat és capicua i comença allí on acaba. Però la raó humana no tendeix als finals circulars, perfectes i tancats, sinó a les divagacions sense fi, les qual sempre queden sospesés a l'atmosfera. Aquesta no fou una excepció, les dues pupil·les van seguir divagant, reobrint temes, matitzant. Així van discutir sobre com el final inevitable de la mort, un destí imparable i determinat per a tothom convertia l'esdevení del cada dia en una futilesa que poc importava la forma que tingui car el final esdevindrà el mateix. I la pupil·la tremolava i replicava que el trajecte sí importa, que aquesta era el que feia possible la responsabilitat de l'individu i allí residia la seva llibertat. D'aquesta manera es contraposava la llibertat i la tragèdia, tirant cadascuna per un cantó, tensant una corda imaginaria. Però de res servien les repliques i contrarèpliques. Les pupil·les no es movien del seu lloc i, si en tot cas ho feien, una era per a contreure més encara i l'altre per dilatar-se més. I fou quan una era l'entitat més petita de la geometria, és a dir aquella que pertany a la primera dimensió, el punt, i l'altre gairebé igualava en foscor i extensió a l'univers que va arribar la nit i aclucant els ulls, va finalitzar aquella conversa de dues pupil·les que discutien sobre la tragicomèdia.

El pop

2010-02-19T15:44:00.003+01:00

El pop és un animal que habita a les profunditats marines. Àntigament, els mariners tenien por que un dia fossin pressoners de buit enormes tentacles. Aquest animal terrorífic, amo de la foscor, rei del mar, és el més inteligent dels invertebrats i és capaç de vestirse de qualsevol color.

Etsy

El cercle del buit I i II

2010-02-15T11:58:00.005+01:00

Imatge de ...

El cercle del buit (I)

De lluny veu un trau, profund, fosc, espès, reseguit en si mateix, aparegut damunt la sorra d'un paisatge paridisiac i de postal. Desideix que la palmera ja la enmirallat suficient, que la inacció d'allò idílic és massa empalagòs i passa a l'acció. S'endinsa en el forat negre, encerclat per la terra de la costa, ofegat per la infinit i l'estrató d'un tunel fictici però present. La humitat de les parets entorpeixen els pulmons, el cor s'accelera i, tanmateix, segueix endevant, lluny de la gandula i de les ondulants onades de la platja. Per un moment sembla repensar-s'ho, però ja es massa tard, a la llunyania, un raig de llum trenca l'eterna foscor. Ja gairebé arriba. Li falta poc. Veu el sol, el cel, els núvols i unes formigues mès grosses que ell. El cos se li desintegra en grans de sorra, encerclant el buit.

El cercle del buit (II)

De lluny veu un trau, profund, fosc, espès, reseguit en si mateix, aparegut damunt la sorra d'un paisatge paridisiac i de postal. Desideix que la palmera ja la enmirallat suficient, que la inacció d'allò idílic és massa empalagòs i passa a l'acció. S'endinsa en el forat negre, encerclat per la terra de la costa, ofegat per la infinit i l'estrató d'un tunel fictici però present. La humitat de les parets entorpeixen els pulmons, el cor s'accelera i s'ho repensa. Torna enrera de quatre potes. Primer els peus, després les mans. Com un cranc, retorna els inicis. Li falta poc. Però ell no ho sap, fins que no veu el sol, el cel, els núvols i unes formigues mès grosses que ell. El cos se li desintegra en grans de sorra, encerclant el buit.

Punto y Coma (Mónica Lavín)

2010-01-01T00:32:00.002+01:00

Sedúceme con tus comas, con tus caricias espaciadas, tu aliento respirable y tus atrevimientos continuos; colócame el punto y coma para cambiar las caricias por largos besos y frases susurradas boca a boca. Haz un punto y seguido para deslizarte en mí y contemplar mi desnudez sobre tu cama, ahora interrumpe con guiones para soltar un halago sobre mi cuerpo y su huella en el tuyo - recorrer con la mirada el talle y el hundimiento en la cintura, el ascenso en la cadera, la larga prolongación de las piernas rematadas por un pie que no resistes besar -. Embísteme sin mi rechazo y tortúrame con la altivez de tu deseo arrastrándome muy lejos (al borde del abismo entre paréntesis y sin comas por favor), ahora desenvaina tus puntos suspensivos... - Maldito trio de puntos - ese espacio sin nombre no se alcanza. Un punto y aparte para calmar el temblor de mi cuerpo y sonreírte al mismo tiempo que me das de beber del vino espumoso en una copa. Borro mis interrogaciones. Toda una antesala para retomar tus comas y regalarme la humedad de tu boca y la suavidad de tu respiración en mis orejas, cuello, nuca, hombros; atacar con puntos y comas nuevamente para buscar con tu dedo un clítoris congestionado, pasar tu lengua entre los labios escondidos y saborear mis secreciones - robármelas entre guiones - y atizar de nuevo en mi centro ardiente ocupándolo, sosteniendo el ascenso ¡Inmimente! con signos de exclamación, la eyaculación inevitable... hasta acabar con los puntos suspensivos y vaciarte todo en mí y desplomarte estenuado, aliviado y amoroso en mi cuerpo complacido. De nuevo un punto y aparte para dormir sobre mi pecho y pone punto final al entrecomillado "acto" que en este caso es un hecho amoroso sin ningún viso de actuación. Si estoy equivocada, felicito tu dominio de la puntuación. Punto final.

Teixir

2009-12-16T10:56:00.002+01:00

... quan es posa davant de les agulles, avancen les hores, implacables i la bufanda s'allarga, els mitjons prenen forma, el projecte cobra identitat. Mentre teixeix, li sembla que entortolliga la seva vida, la modela, la magreja, l'esculpeix amb llana i cotó. Sent plaer en el gest de la creació,. Té el poder a les seves mans. Decideix el camí, la grandària, l'amplada, el color, la textura de la vida. Legisla, executa. Posseïx la sobirania dels fils que mouen el món, el camí que entortolliguen les idees i allí on es materialitzen.

Però s'equivoquen aquells qui nomes veuen plaer en el gest de fer, perquè el que millor es degusta és en el desfer. Un senzill gest que retorna als inicis. Tira el fil, suaument, sense preses, per tornar a començar, els inicis, dins la placenta. Decidir fins a on desfer per reconstruir de nou. Quin plaer més bo, deliciós, tenir el poder de desfer allò fet, per tornar a refer o definitivament per deixar-lo com abans de fer. Un cordill, el cabdell, les dues cèl·lules partides. Quantes vegades es pot assaborir aquest gust gairebé diví de desmuntar fins allà on volem, a la velocitat desitjada, per decidir el què fer?

Mercat Lliure

2009-12-14T11:24:00.000+01:00

El coco que tu has recollit amb l'estómac remugant la buidor existencial, passarà més ràpidament la línia. Còmodament i amb molta cura, es creurà amb tu, somrient com una ploma, dalt d'un camió i lleugerament inclinat, et dirà adéu. Mentre tu creuràs els dits, silenciosament, replegada, potser, dins del maleter, perquè tot vagi bé, perquè ningú es fixi amb tu, perquè tu i els teus projectes puguin a travessar la frontera.

LA VOZ A TI DEBIDA

2009-10-02T00:16:00.002+02:00

Versos 2124 a 2149

¡Si tú supieras que ese
gran sollozo que estrechas
en tus brazos, que esa
lágrima que tú secas
besándola,
vienen de ti, son tú,
dolor de ti hecho lágrimas
mías, sollozos míos!

Entonces
ya no preguntarías
al pasado, a los cielos,
a la frente, a las cartas,
qué tengo, por qué sufro.
Y toda silenciosa,
con ese gran silencio
de la luz y el saber,
me besarías más,
y desoladamente.
Con la desolación
del que no tiene al lado
otro ser, un dolor
ajeno; del que está
solo ya con su pena.
Queriendo consolar
en un otro quimérico
el gran dolor que es suyo.

Pedro Salinas (1892-1951)

Festa fotra

2009-09-12T15:19:00.003+02:00

La fotografia la vaig fer, desde un angle privilegiat (just al darrera i havia una periodista de Telemadrid) on previament i amb molta meticulositat havia empentat el públic dels xiulets i els pins, els avis que portaven una capa de bandera i els que se sabient de memoria les cançons que cantaven mentre aixecaven la bandera. Això sí, amb molt respecta i amor.

Ahir vaig passar molta vergonya sota un sol que cremava, enlluernador. Tanta insolació, tanta gent, la rectitud d'un acte institucionalitzat, un patriotisme més que amenit... I tot per veure l'actuació de Noa Achinoam Nini amb l'Orquestra àrab de Barcelona. Un dia memorable, un duet perfecte per a mi. Ja havia vist Orquestra àrab de Barcelona i havia sentit a Noa en solitari i amb l'aburrida veu de Serrat. Però no vaig poder escoltar res.

Allí passejaven polítics, el públic mut. Allí desfilaven respectablement els fills de puta dels mossos, el públic solemne. Només quan sona la música de Noa va començar la guerra cívil. Crits, insults, xiulets i aplaudiments. Uns insultant-se a altres. Boicot a Israel. Propalestins. Dient puta a la cantant. Què no, senyor, que no hi ha constancia que la dona sigui prostituta, que s'equivoca de persona. Dient moro a Aziz El Kodari. Sí, i? Uns dubtant de la catanitat dels altres.
- Nena, que estas d'esquena a la senyera, no et fa vergonya? I tu et fas dir catalana?
Que no senyor, que aquesta no es la discusió. Tant fa que estigui de cara, d'esquena o follant-se la senyera, la discusió és que no em deixen escoltar la música.
- Apren a parlar català.
Que aquesta no és la qüestió, que tant me fa si sap o no parlar català. La qüestió és que no se sent la música.
I d'altres fent una lliçó sobre com s'estima Catalunya.
- I tu estimes Catalunya?

En resum, entre discussions estèrils i fantasmes absurts de disputes polítiques, no vaig sentir res amb condicions. Festa fotra.

Conclusió: No m'hi veuran mès un 11-S a la Ciutadella.

Post Data: L'acte institucional que es refereix el text és sobre l'actuació de la cantant israelí Noa amb Orquestra àrab de Barcelona, representant una versió dels cantant dels ocells. L'acte va ser boicotejat en major o menor mesura per uns grup promogut per IVC propalestina. Segons ells Noa és proisrael i anima a la violencia de l'estat israelí. Res tenia de simbólic ni significatiu per a ells que interpretes una cançó popular catalana com pot ser el cant dels ocells (cançó que simbolitza la Pau) ni que ho fes amb la orquestra àrab de Barcelona (grup músical integrat per 4 marroquis i 2 catalans, que defensen un islam no violent i que promou el diàleg).

Japanese Tattoo

2009-08-10T18:24:00.014+02:00

La meva primera paella

2009-07-31T12:45:00.002+02:00

2009-07-30T16:12:00.002+02:00

by supertim

Depreciava les petites coses, aquelles coses comunes que trobava en els camins vulgar, les coses que li semblaven massa simples, les coses irracionals que es feien mirar des de dalt i semblaven que aixequessin al cap cap alguna divinitat perduda que per algun error desconegut li estigues fent ombra en aquell moment. Ell era massa, diferent, “més que”. Muntava i desmuntava la maquinaria. Sabia que podia fer ”més que”. Per això sabia que les seves qualitats el portarien a món virginals, lluny de les petites coses, a través de la seva maquinaria. El “més que” aconseguiria descobrir nou món i conquerir-los, desvirgar-los, fertilitzar-los amb la seva ment innovadora i inigualable. Les petites coses mai podrien arribar allí on arribava el “més que”. Elles no tenien les capacitats que ho fessin possibles. Pertanyien a les irracionalitats, els éssers sense ment, aquells que es trobaven entre mig del ser i no ser, sense arribar a res.
El “més que” va fer una màquina per conquerir noves terres. Però quan l’ésser “més que”, va trepitjat món nou, al seu costat, veié una graminia arrelada. La graminia pertanyia a les petites coses, aquelles que es trobaven en els camins vulgar i formaven part de les coses imperfectes, irracionals. I allí estava, havia arribat abans que el “més que”, complaguda de la seva aventura desconeguda, rient a cara oberta sota la verdor de les seves fulles, esgrimint la victòria i la derrota d’un món fèrtil, impur, incomprensiblement trepitjat per les coses petites abans que el “més que”.

Treball - Part I

2009-07-22T16:14:00.005+02:00

by iMais

Des de petits, sense que ningú ens digui res ni siguem conscient d’això, ens formen perquè el dia de demà puguem treballar. Aprenem a llegir, a escriure i a comptar. Innocentment, tot ens sembla un joc. De fet, tot ens ho presenten com un joc. Juguem amb els números, els colors o les lletres. Fins que arriba un dia que el joc ja no sembla un joc i, a poc a poc, o potser tot d’una, descobrim que no estàvem jugant sinó cultivant els nostra fràgil però imparable futur. És en aquest punt on es manifesta el significat més fort i estructurat de la tràgica vida humana. Perquè la vida, més enllà de l’especificitat, és tràgica en la mesura que només té un possible final: la mort. Però a més a més, la vida humana porta incorporada una tragèdia (potser) més fràgil, però igual defectiva que la biològica, aquesta és la tragèdia social. Ja ho posava de manifest el gran tràgic de la literatura anglesa. L’imparable destí del subjecte no era teixit per les forces físiques i natural, ni per les matemàtiques, ni pels omnipresents deus, sinó pels altres. Els altres eren com ell (el subjecte tràgic) i contribuïen a fer efectives unes lleis o normes irreal, però necessàries dins l’estructura social. Doncs bé, igual que un dia ens vam adonar que la mort era el final de totes les vides i féssim el que féssim o fóssim com fóssim, acabaria passant, un dia sabem que fem el que fem haurem de treballar. Aquesta realitat tant forta i evident esdevé com un fet inevitable. I, en certa manera, així és.

Problemas (Problems)

2009-07-21T03:06:00.008+02:00

Problem 1 (Problema 1)
A palindromic number reads the same both ways. The largest palindrome made from the product of two 2-digit numbers is 9009 = 91 99.
Find the largest palindrome made from the product of two 3-digit numbers.

Traducción.
Un número palindrómico se lee igual de izquierda a derecha y de derecha a izquierda.
El palíndromo más grande hecho del producto de dos números de dos dígitos es 9009 = 91 99.
Encuentra el palíndromo más grande hecho del producto de dos números de 3 digítos.

Problem 2 (Problema 2)
2520 is the smallest number that can be divided by each of the numbers from 1 to 10 without any remainder.
What is the smallest number that is evenly divisible by all of the numbers from 1 to 20?

Traducción.
2520 es el número más pequeño que puede ser dividido por cada uno de los números del 1 al 10 sin ningún resto.
¿Cuál es el número más pequeño que es uniformemente divisible por todos los números del 1 a 20?

Problem 3 (Problema 3)
A Pythagorean triplet is a set of three natural numbers, a b c, for which,
a2 + b2 = c2
For example, 32 + 42 = 9 + 16 = 25 = 52.
There exists exactly one Pythagorean triplet for which a + b + c = 1000. Find the product abc.

Traducción.
Un trío pitagórico es un sistema de tres números naturales, a b c, para el cual, a2 + b2 = c2.
Por ejemplo, 32 + 42 = 9 + 16 = 25 = 52.
Existe exactamente un trío pitagórico para el cual a + b + c = 1000. Encuentra el producto ABC.

Translated by Paula C.

Calcetes verdes amb un pop

2009-07-20T21:05:00.003+02:00

Estampada amb pencloroetileno a partir de la fotocopia (no feta amb impressora laser) d'aquesta imatge. Posteriorment colorejada amb pintures per la roba.

Terrícolas (Earthlings)

2009-07-16T01:58:00.001+02:00

Maneres d'explicar les coses

2009-07-13T11:34:00.003+02:00

by Paperboogie

Una mateixa cosa es pot explicar de mès d'una manera. Però quin sentit pot tenir explicar les coses de varies maneres diferrents? Cada manera d'explicar una cosa és una mirada. Cada mirada ens proporsiona una part de la cosa. Més mirades diferents d'una cosa, més maneres de veure la cosa tindrem i més coneixements adquirim de la cosa. Per què no explicar una cosa de la manera mès clara i entenedora possible? Probablement perquè aquesta manera d'explicar la cosa no es per a tothom igual. Segons el model d'intel·ligencia multiple de Howard Gardner, la millor manera de fer arribar un coneixement algú, depen de quines capacitats mentals mès desenvolupades tingui el subjecte a qui va dirigida la explicació. Aquestes capacitats mentals varien d'un individú al altre. Per tant, la manera mès clara i entenedora d'explicar les coses serà en funció de les capacitats mentals de l'espectador i, per tant, no existeix una única manera d'explicar les coses que sigui clara i entenedora per a tothom.

Els artistes són els que acostumen i tenen l'obligació d'explicar d'una manera diferent les coses de com estem acostumats. Sovint passa que un artista explica alguna cosa a un públic i no l'entenen. El públic no reconeix l'obra i, conseqüentment, tampoc a l'artista. L'artista és oblidat fins que, sovint quan ja és mort, en una època potser inimaginable per l'artista, veuen l'obra d'aquest i, de cop i volta, com si d'un miracle es tractes, de l'obra d'art comença a emana una narració. L'artista oblidat passa a ser reconegut. Potser això passa amb els artistes que reclama aquesta noia, la qual es queixa que tots els artistes parlen igual.

De raó no li falta. Però no nomès a l'art passa això. No només els artistes parlen, tothom parla. També en el periodisme passa. Estem tant acostumats que ens expliquin tot de la mateixa manera, cada cop més, que fins i tot ens oblidem de la mancança de discursos diferents. La noticia de l'home golpejat pel brau de San Fermín va ser explicada amb les mateixes. Algunes acompanyades de paraules aparentment sencilles, amb una capa de fredor i de professionalitat que es presuposa propia d'un telenoticies, sense afegir més del que teoricament veuria un robot humanoide. D'altres passant les imatges a camara lenta, amb les esquitxades de sang impregnant la pantalla, comentant cada segon de la grabació, refregant la degracia i el dramatisme fàcil a la cara dels espectador i, potser, fins i tot, als familiars dels ferits. Una podria semblar més objectiva que l'altra. Cap d'elles ho és. Simplement expliquen el mateix, gairebé de la mateixa manera: una amb una mirada de robot humà i l'altre l'huma morbós. La víctima es troba involucrada en unes circunstàncies gairebé tràgiques que res semblaven preveure el resultat. Podrien algú haver explicat la història a através de la mirada d'un brau acorralat, escridassat, colpejat i fugint. Potser en aquesta història parlariem de responsabilitats, de la relació causa-efecte i que cadascú recull el que sembra.

L'arcada

2009-07-11T10:41:00.004+02:00

by Iumazark

Gairebé perfecte, l'arcada s'embranca com un inten fallit d'expulsar l'ofec o el mal gust. Prèvia al vòmit, però sense que aquest esdevengui necessariament, l'arcada senyoreja les llargues tardes virulentes dels malalts, les frustracions de la mesura massa precisa i estricte de les bulímiques famèliques i la gola ocupada per un objecte estrany.
L'arcada, que es manifesta en la ganyota impredictible del fàstic, és l'expressió màxima del desacord. Primitiva, lenta i imprecisa, l'arcada aturada, prohibida, reprimida, solidifica els àcids dins la boca, fent-los pujar i baixar inútilment, a mig camí, sense arribar a ser ni deixar de ser. És l'arcada cotidiana que reprimeix el fàstic i s'empassa el vòmit en una ganyota distreta i subtil.

Pel lector menys hàbil (o, potser, a causa d'un redactat de pa sucat amb olí).
Que vull dir? Vull dir que (con)viure vol dir a la pràctica tolerar coses que no ens agraden.

He pensat...

2009-07-06T15:43:00.003+02:00

by Ivvi

He pensat en tancar el bloc, netejar la pols i fer de les teranyines un coixí. Escriure de nou, en un altre lloc. Però seria trair el temps i la meva humanitat. Només cal fer una promesa de mig any, "escriure cada dia una miqueta".
Però com totes les promeses cauen en un sac foradat.
Ho intentaré, escric.
Ho intentaré, li dic al públic absent.
I respon l'eco de les parets cibernétiques.

Venc amigurumi Conill

2009-03-20T17:57:00.000+01:00

Preu: 15 euros
Tamany: 16 cm.

Materials:
-Llana acrílica
- Feltre
- Ulls

Formes de pagament:
- Compte corrent (LaCaixa)
- Pay Pal

Preu d'envio:
- Espanya: 3 euros
- Països de l'Unió Europea: 4 euros
- Resta del mòn: 5 euros

Contactar: cabroneta@gmail.com

***

Precio: 15 euros
Tamaño: 16 cm.

Materiales:
-Lana acrílica
- Fieltro
- Ojos

Formas de pago:
- Cuenta corriente (LaCaixa)
- Pay Pal

Precio de envio:
- España: 3 euros
- Paises de la Unión Europea: 4 euros
- Resto del mundo: 5 euros

Contactar: cabroneta@gmail.com

***

Cost: 15 euros
Size: 16 cm.

Materials:
- acrilic yarn
- Felt
- Eyes

Payment Methods:
- Current account (LaCaixa)
- Pay Pal

Shipping cost:
- Spain: 3 euros
- European Union countrys: 4 euros
-Rest of the World: 5 euros

Venc amigurumi Pollet

2009-03-20T17:56:00.002+01:00

Venc amigurumi Conill

2009-03-20T17:54:00.002+01:00

Venc Amigurumi Os

2009-03-20T17:36:00.002+01:00

Preu: 15 euros
Tamany: 19 cm.

Materials:
-Llana acrílica
- Feltre
- Ulls

Formes de pagament:
- Compte corrent (LaCaixa)
- Pay Pal

Preu d'envio:
- Espanya: 3 euros
- Països de l'Unió Europea: 4 euros
- Resta del mòn: 5 euros

Contactar: cabroneta@gmail.com

***

Precio: 15 euros
Tamaño: 19 cm.

Materiales:
-Lana acrílica
- Fieltro
- Ojos

Formas de pago:
- Cuenta corriente (LaCaixa)
- Pay Pal

Precio de envio:
- España: 3 euros
- Paises de la Unión Europea: 4 euros
- Resto del mundo: 5 euros

Contactar: cabroneta@gmail.com

***

Cost: 15 euros
Size: 19 cm.

Materials:
- acrilic yarn
- Felt
- Eyes

Payment Methods:
- Current account (LaCaixa)
- Pay Pal

Shipping cost:
- Spain: 3 euros
- European Union countrys: 4 euros
-Rest of the World: 5 euros

Contact: cabroneta@gmail.com

UN GRAN PAÍS

2008-12-16T04:01:00.003+01:00

Vivo en un país tan grande que todo queda lejos:
la educación,
la comida,
la vivienda.

Tan extenso es mi país
que la justicia no alcanza para todos.

La herida invisible

Lina Zerón

La Mort

2008-11-20T01:36:00.000+01:00

La determinació absoluta.
Un camí acabat.
Una circumferència tancada.
Un llapis sense punta.
Una goma gastada.
Tots els possibles convertits en impossibles.

L'arbret

2008-11-19T02:06:00.001+01:00

2008-11-19T01:57:00.007+01:00

Flickr, jasohill

Hi ha un arbret vora al camí
vinclat cap al terra.
De l'arbret tots els ocells,
volen ben lluny.
Tres al nord,
tres a l'orient,
d'altres cap al sud
i l'arbret es queda sol,
lliure del mal temps.

I a la mare jo li dic
Mare no em tormentis
perquè, mare, tot d'un cop,
en ocell em torno.
Vull pujar damunt l'arbret
i vull bressolar-lo
Tot l'hivern i encara més
amb una cançó.

I la mare diu al fill
mentre els ulls li ploren.
ai deu meu
que et gelaràs
estan damunt l’arbret

I a la mare jo li dic
als seus ulls preciosos
tan se val que vingui al fred
vull tornar-me ocell.

I la mare fent grans plors
pren deu meu, senyor
pren això, aquest mocador
perquè no et refredis
les sabates són aquí
mal hivern arriba.
Tapat amb aquest llençol
no em facis patir.

Pren també l'abric d'hivern.
Has perdut el cap,
potser vols ser un convidat
entre els qui reposen.
Alça l'ala, tot el pes,
massa, masses coses
i la mare ja ha vestit
al petit ocell.

I amb tristesa miro als ulls
de la meva mare,
són amor,
no m'ha deixat
en ocell tornar-me.

Hi ha un arbret vora al camí
vinclat cap al terra.
De l'arbret tot els ocells
volen ben lluny.

L’arbret
Iaie, Lídia Pujol

Halid

2008-11-17T03:15:00.004+01:00

…és un nen d’ulls grossos i negres. Profunds, de nits sense estrelles, nits urbanes. És el nen de la mirada, un nen d’ulls. No sap llegir, ni escriure i, amb dificultats, parla la llengua catalana. Tanmateix, se submergeix a la xarxa cibernètica i escolta hip hop. Es defineix com a moro, perquè així l’insulten els altres. El nen d’ulls aspira a formar part del món de la construcció, davant les rialles d’aquells qui li veuen ulls analfabets. Un vulgar pela-canyes. Però ell es pregunta.

Pregunta per què Curtis James Jackson III és negre, si no és africà. Dubte. Si la avia de Curtis James Jackson III era africana, llavors Curtis James Jackson III és africà. Però Curtis James Jackson no és africà, però és negre. I els ulls negres diuen que sí, però el esquemes trontollen. Ell no ho entén i no ho sap, però té la resposta. El cap i a la fi, el nen d’ulls grossos i negres li interessa més el hip hop, que no pas el seu lloc de naixement.

2008-10-12T02:51:00.001+02:00

Quan la realitat et supera és gairebé impossible submergir-te en la ficció, ja que qualsevol ficció se’t presenta més real que la mateixa realitat. De cop i volta, la carn és paper mullat i tot allò que semblava transcendental és fàcilment prescindible, fins i tot un passatemps (potser massa llarg). Els pilars és converteixen en grans de sorra. Un cop mal·leables, res té sentit, el respecte s’esfuma i allí queden despullats, els personatges de l’antiga tragèdia (ara convertida en tragicomèdia).

Els petons de la sirena

2008-08-26T17:01:00.002+02:00

...by Bamfette

Damunt un plat, un peix condimentat.
- T'envia petons...
Talla la cua.
- ... t'envia petons salats...
Quin peix més exquisit.
- ... s'ha casat amb el Rei Tritó...
Ja pot veure les espines mentre el peix agonitza i la carn tritura amb eficiencia,
- ... esta embarassada, però t'envio molts petons.
Ara només queda la boca entre oberta del peix i les espines damunt el plat. El mariner seu plaent de cara al mar.

2008-08-26T00:35:00.001+02:00

Avui m’han avisat que una de les fotografies publicades al Flickr de Sevilla ha estat preseleccionada per ser finalista de Schmap. He mirat la classe de fotografies publicades en aquesta pàgina, de Sevilla. La Torre de l’Oro, corrides de toros, flamenc, etc... les típiques imatges de les guies pels turistes. He mirat les meves fotografies. He pensat que la imatge de la llibreria – teatre potser no era la millor imatge per aquesta web, ja que no encaixava amb la imatge festiva i despreocupada que volien donar de la ciutat. Llavors he mirat les altres publicades al Flickr i m’han cridat l’atenció les que havia fet del Guadalquivir. Es veia una Sevilla sense sol, fosca, tenebrosa, mullada i plujosa, lluny de la ciutat que assegura sol i calor, amb el cel nu i alegre. M’he fixat més detalladament, i allí, desafiant les altures, es dibuixaven en el cel, les grues i les antenes que mai apareixen a la fotografia oficial de les targetes de visita, aquelles imatges publicitàries on la ciutat t’espera perquè tu l’exprimeixis. De cop i volta, la lletjor de la imatge mal feta, en un moment atzarós i amb el braç despreocupat, m’ha semblat molt més interessant i reveladora que totes aquelles fotografies de la ciutat pulcre i ben pentinada. A Sevilla a vegades no hi ha sol, plou, les grues perfilen el cel mentre les immobiliàries escuren les butxaques i, sobretot, tothom té un televisor on es passa algunes hores mortes mirant-lo.

Sobre l’accident Spanair...

2008-08-24T00:59:00.003+02:00

... va pensar que hi havia moltes maneres de morir-se, que aquella era una de les moltes maneres de fer-ho, però que no li semblava que fos de les pitjors morts possibles, i que cada dia es morien persones i no totes sortien al telenoticies, ni els ajuntaments feien cinc minuts de silenci, ni la gent expressava tanta pena, ni es feia tant drama, i va pensar que total aquella gent que havia mort cremada, la majoria, marxaven de vacances, o tenia alguns dies lliures per fugir de la realitat quotidiana, i que no només tenien el temps per desplaçar-se d’un lloc a l’altre, sinó fins i tot els diners, i que hi havia molta gent que no feia vacances, ni es desplaçava mai a fora de casa, ni tenia diners per pagar un bitllet, i aquests podien morir d’aquestes mancances, de no poder fugir d’una guerra, de no poder menjar adequadament, o de no poder beure aigua, i tot i la superioritat de nombre i de extensió en el temps (és un fet diari) ningú sentia tanta pena ni preocupació, i va arribar a la conclusió que el que passava no es que tinguessin pena perquè unes terceres persones es morissin tràgicament, el que empenyia que realment sentissin esgarrifances i se’ls poses la pell de gallina quan pensaven en l’accident era que és consideraven víctimes en potència, s’imaginaven sent part d’un futur accident amb similars conseqüències, en canvi, si bé havien anat alguna vegada en avió (fos a Canàries o algun altre lloc), fins i tot potser havien agafat un avió Spanair, poques vegades havien patit la gana o havien tastat una guerra i, per tant, ja no recordaven, ni s’imaginaven, ni sentien que poguessin ser víctimes d’una mort d'aquesta mena.

Pensaments d'un@ cínic@.

El Gran Germà

2008-08-23T11:26:00.003+02:00

Avui mentre llegia un llibre asseguda al terra del intercanviador de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i el Metro de la Línia 5, s'ha acostat un vigilant dels Transport Metropolitans de Barcelona, vestit de taronja, i m'ha dit que si em passava alguna cosa, que què feia allí, jo li he dit que estava llegint un llibre mentre esperava algú que sortís del metro, l'home s'ha sorprès, m'ha dit que l'havien avisat per radio perquè m'havien vist per la videocamara, i m'ha assenyalat la videocamara, que havia hagut de venir a Diagonal expressament per dir-me que allí no podia estar, li he dit que estava allí perquè no posaven bancs, m'ha dit que ja, però que allí no podia estar perquè sortia la gent del metro, així que m'he aixecat i m'he allunyat del lloc i llavors el vigilant dels Transports Metropolitans de Barcelona ha marxat, com que no hi havia lloc, m'he posat en un cantó dreta i he continuat llegint, he pensat que potser el vigilant de les videocamares s'havia pensat que jo estava fent un complot, que en realitat era una terrorista dissenyant una bomba, he pensat que el personal dels Transports Metropolitans de Barcelona estaven controlant l'espai públic fins i tot quan ja no perillava la seguretat dels ciutadans i de cop hi volta he caigut que ja no hi ha sensesostres dins el metro, que ja ningú es pot aixoplugar del fred i les pluges quan no té casa dins el metro com fa uns anys, i he començat a fixar-me amb el numero de videocamares que m'envoltaven, hi havia videocamares a la sortida a l'exterior del metro, a l'entrada de la validació del metro, a la sortida del metro, a l'andana del metro, a dins del metro i als intercanviadors, els quals segons l'allargada el nombre de videocamares augmentava o disminuïa, en tot moment estava vigilada i en qualsevol moment un vigilant de taronja podia venir i dir-me que allí no podia estar que la gent entrava i sortia del metro, llavors he pensat si era necessari tantes videocamares, si realment havien disminuïts els crims i robatoris per la presencia d'aquestes, si realment amb elles podien evitar que hi haguessin robatoris, i després vaig recordar aquells episodis on havia vist la gent a terra inconscient dins del metro o a l'andana i cap vigilant havia anat va preguntar-li que li passava, també havia recordat tots els avis i avies que s'havien perdut dins del metro i els familiars no sabien on eren i les videocamares semblaven que no havien complet la seva funció de vigilar, i vaig pensar que els crims i els robatoris no es produïen amb més freqüència i a diari perquè realment no estaven en una ciutat tant insegura, amb tantes males persones i monstres i depravats, no per les videocamares, les quals només servien perquè continues llegint dreta.

2008-08-11T23:24:00.001+02:00

Avui he mal tenyit uns pantalons.

Pixel Art

2008-08-10T18:44:00.003+02:00

El pixel art és una forma d’art digital en el qual consisteix que a través de programes informàtics de dibuix, no gaire complexos (com ara corel paint, photoshop o fins i tot el paint de windows), crear imatges pixel a pixel. Aquest tipus de tècnica s’emplea en la majoria d’imatges dels videojocs en dos dimensions antics o de les videoconsoles portàtils. De fet, el pixel art és la tècnica moderna del divisionisme.

Aquesta pàgina web la formen artistes, aficionats i professionals de pixel art. A constinuació algunes de les creacions que es poden trobar.

Pixel - Prince by Bisque

Girl and Pet Icon by Arithmetician

Computer of the Dust Icon by skeddles

La barca

2008-08-10T01:57:00.003+02:00

Si la barqueta es tomba
mai no tinguis por.
Tira la corda enlaire
i fes un saltiró.

Imatge Crossa

Imatges de trencaclosques

2008-08-09T17:08:00.003+02:00

Imatge Kit_mal

Imatge NoSoloFieltro

Imatge Vermin Inc

Imatge Klaus_CAP

Imatge Soozs

Imatge brendtdanley

Com passar un agost solitari...

2008-08-07T23:34:00.001+02:00

2008-08-06T23:04:00.000+02:00

- Com em deia quan era petita?
- Alba, et deies Alba. Sempre t’has dit Alba.

Com si es tractes de la veritable essència, el concepte es manté, repetible i constant. Galopant a través del temps, impertorbable, en línia recta, la paraula invariable, gairebé màgica, es fa present. Innocentment, la pregunta manifesta el que és evident, a grans canvis, noves paraules. Parafrasejant, el que vam ser, ja no som.

Què hauria passat si...

2008-07-28T17:19:00.001+02:00

... el motiu del suïcidi de Kevin Carter no hagués tingut res a veure amb aquesta fotografia?
... l’addicció a les drogues de Kevin Carter hagués sigut anterior a la plasmació d’aquesta fotografia?
... Kevin Carter hagués pogut dormir tranquil•lament sent conscient del seu crim i portant una vida la mar de normal?
... Kevin Carter no hagués vist motiu de suïcidi l’abandó i posteriorment la mort d’aquesta nena i, en canvi, no hagués pogut suportar la mort d’una amant burgesa en un accident de trànsit mentre el xofer conduïa el seu Mercedes?

2008-07-28T00:53:00.000+02:00

No intentis lliurar-te de la meva acusació intentant justificar-te dins el meu sistema lògic-racional. Ell està pensat expressament per culpar-te i no admet altre raonament possible que no desencadeni aquesta conclusió.

NOTES D'ALGÚ QUE VIATGE EN TREN

2008-07-26T14:46:00.008+02:00

- Sobre les dones invisibles.
No existeixen les dones invisibles. Totes les dones són visibles. Però dins de les dones visibles hi ha aquelles que no són desitjables pels homes. La qual cosa no vol dir que siguin invisibles, ja que la seva visibilitat no depén de la subjectiva categoria de dones follables. En qualsevol cas, això no suposa un problema veritable, sempre pots follar amb una altra dona.

- La cara timbal.
Farcida de substàncies tòxiques, amenaça en esquinçar-se en qualsevol moment deixar al descobert el cadavèric rostre del acomplexat individu. La cara timbal és el pròleg de la tragèdia contemporània d'un ésser que no vol ser i sota la tibantor de la pell intenta amagar algunes dècades viscudes. És un timbal sense força ni só que intenta agradar els altres per agradar-se a si mateix. Una autoestima tibada i en tensió, una fascinant tragèdia del contratemps.

Autor de la imatge

AVUI HE TINGUT UN SOMNI, HE SOMNIAT QUE ARRIBARÀ UN DIA...

2008-07-26T14:35:00.006+02:00

Versió 1.0

... que les persones conectaran el seu sistema nerviós a la xarxa elèctrica global i podran imprimir els seus somnis.

Versió 2.0

Va encendre la impressora. A poc a poc, va enxufar el seu sistema nervios a la xarxa elèctrica global. Gairebé al moment, de la boca de la impressora, van sortir imatges oníriques tridimensionals en moviment de la nit anterior.

Enllaç de la Imatge

La dona que menjava companys de pis

2008-07-22T00:48:00.005+02:00

Madame Mucacalaguay declara...
«...que cremaria el company de pis o el portaria a Montjuic.
...que la revetlla de Sant Joan ha passat de llarg i ja és hora de fer una foguera.
... que si la gasolina fos més barata, en compraria un pot i el tiraria damunt del company de pis.
... que la carn cremada fa molt bona olor.
... que un cop el company de pis fos cendres, els caps de setmana serien lliures d’interferències.
... que el company de pis és un porc i un deixat.
... que si realment existís una justícia divina i objectiva, cauria un llampec damunt del cap del company de pis.»
Un cop signat, Madame Mucacalaguauy manifesta una actitud en vers al company de pis:
«agressivitat, violència, paranoia, ansietat, venjança, odi, ràbia, destrucció, menyspreu, piromania, rebuig, fàstic, maldat, degeneració.»
Per aquesta raó, Madame Mucacalaguay queda catalogada com a un perill públic pels companys de pis estúpids.

Nyam, nyam..

Pels amants dels cactus…

2008-07-20T23:41:00.003+02:00

... KAKTUSGARTEN

Cactus fets de llana. Artificials. D’aquells que no es moren però tampoc viuen. No els cal aigua. Els pots posar damunt la taula del menjador o de la saleta d’estar. A prop de la finestra. O bé a les teves orelles, al telèfon mòbil o penjat al teu bolso.

... CROCHETTES

Cactus de ganxet, made in Barcelona. Alguns de les seves flors en fan fermall. Molts punxeguts, o n’hauríem de dir agulluts?

2008-07-18T23:58:00.003+02:00

La girafa estira el coll. Li han caigut les taques. Les busca als arbres, a les muntanyes i als rius. No les troba. Potser les ha trepitjat sense voler. Es mira a les plantes dels peus, s’aparta, remou les cames. No hi són.

Autor de la Imatge

AL OTRO LADO (Auf der anderen seite), dir. Fatih Akin

2008-07-14T23:35:00.001+02:00

SINOPSIS
A través de una serie de encuentros, relaciones e incluso muertes, las frágiles vidas de seis personas se cruzan durante sus viajes emocionales hacia el perdón y la reconciliación en Alemania y Turquía.
Nejat no mira con buenos ojos la relación que su padre Ali mantiene con la prostituta Meter. Pero todo cambia cuando descubre que ella manda dinero a Turquía para pagar los estudios universitarios de su hija. La inesperada muerte de Yeter distancia al hijo y al padre. Nejat decide irse a Estambul a buscar a Ayten, la hija de Yeter.
Pero Ayten, una activista política que huye de la policía turca, se ha ido a Alemania. Allí conoce a Lotte, que le ofrece su casa, algo que no gusta a su madre Susanne, una mujer bastante conservadora. La policía detiene a Ayten. Su petición de asilo político es denegada y la deportan a Turquía donde es encarcelada. Lotte se traslada a Turquia en un intento desesperado por liberar a Ayten.

Web Oficial

COSES QUE M’AGRADEN…
• La simbologia del títol.
El otro lado és on van els morts, metafòricament, però també literalment: el repatriament dels cossos sense vida.
El otro lado són els viatges de Turquia a Alemanya i d’Alemanya a Turquia. És el canvi de l’espai i el temps, però també l’intercanvi cultural.
El otro lado són els trajectes que a travessen Istanbul amb el vaixell. És el trajecte que va de la presó a casa (llibertat) i de casa (llibertat) a la presó.
• La mobilitat intercultural. Els personatges poden conviure entre varies realitats culturals simultàniament. Aquesta capacitat constitueix part de la seva identitat. La figura prototípica que encarna aquest pont cultural és Nejat, el qual a Alemanya és un respectat professor d’universitat de llengua alemanya d’origen turc, mentre a Turquia es un intel•lectual alemany propietari d’una llibreria de literatura alemanya,
• Crític amb la política turca, però també amb la Unió Europea. Els grups contraris al govern turc no són salvadors, sinó integristes musulmans.
• Trenca amb la imatge estereotipada dels turcs, especialment de les dones, les quals tenen un caràcter fort i són difícils de dominar. Per altra banda, la religió no és el tema central ni el que determina la trajectòria de les vides dels personatges. De fet, sovint no és comporten com a modèlics musulmans.
• L’estètica de l’escena final de la pel•lícula.
• La música.

COSES QUE NO M’AGRADEN...
• Famílies monoparentals del mateix sexe. Les noies només tenen mare i el noi només té pare. Per què cap dels personatge té relació amb el parent de sexe oposat?
• Yeter es mor. Per què sempre han de morir les dones que porten una vida moralment reprovable?
• Final obert, però alhora rodó. El principi comença tal com acaba, tanmateix les histories resten sense conclusió. L’argument no esdevé tancat.

ANOTACIONS ABSURDES
• Les casualitats que fan que les vides dels sis personatges s’entrecreuin, no són percebudes per igual per l’espectador i els personatges. L’espectador pot veure la relació que hi ha entre ells, tanmateix els personatges sovint no arriben a ser mai conscient de la relació que els uneix. D’aquesta manera, pels personatges no existeixen aquestes casualitats.

Sexualitat animal

2008-07-13T00:02:00.000+02:00

La vaca murió

2008-07-08T23:20:00.002+02:00

Hoy, ocho de julio del dos mil ocho del calendario cristiano, mate a la vaca, en silencio y lentamente, como el exilio de Pere Quart. Retorciéndole bien el pescuezo, sin miramientos, por ser una vaca falsa, con complejos y mal escrita. Pero yo no bese la tierra cibernética ni la acaricie, sino que la escupí, como una puta judía. Le saque los ojos de plástico podrido, llena de antiguas y mierdas y putas y hostias y capullas y cabronas canciones llenas de polillas, carroñeras. Por si queda alguna duda, maldigo en esta lengua, no por ser la que nos une, sino la que nos separa. Y a los hijos de puta de al-Mariyya, si les pica que se rasquen. A ver si el desierto se atraganta con ellos.

Muu

Un petó a la sínia

2008-06-03T19:56:00.005+02:00

Havia reconstruir mentalment la situació infinites vegades. Un cap de setmana lliure de qualsevol responsabilitat, un bon dia, els dos sols, agafats de la mà, ajudant-se mútuament mentre pugen a la sínia, la sínia es mou, pugen a poc a poc i, allí, en el punt més alt de la sínia, quan aquesta s’atura (inesperadament), s’acosta a ella, agafant-la per la cintura, i li fa el primer petó. Potser no sempre ho havia imaginat de la mateixa de manera. Aquella reconstrucció havia anat patint modificacions a mesura que s’havia anat projectant. El seu cabell o el de la noia, la roba que duia ell o ella, el color de la sínia, la noia mateixa... però eren canvis sense importància, allò essencial sempre havia estat allí, fer el seu primer petó dalt d’una sínia. No és que fos una situació original, de fet, probablement l’hagués tret d’alguna pel·lícula, novel·la o còmic. Tanmateix, la reproducció d’aquelles imatges li produïen un pessigolleig a l’estómac, que cap altre “primer petó possible” li feia.

I allí estava ell, en aquell precís moment, d’un braç tenia la xicota, i de l’altre un cap de setmana lliure de qualsevol responsabilitat, un bon dia i un parc d’atraccions per a ells dos sols, on en el centre mateix hi havia una magnifica sínia, potser no tant ben pintada com la dels seus pensaments idíl·lics, però útil per l’ocasió. Sentia que era el moment, que els astres s’havien alineat perquè passes. Feia tres mesos que sortia amb aquella noia. Era bona noia, una mica prima, poca cosa, no gaire explosiva, però bufona. Aquell dia portava uns texans i una samarreta de tirant de color groc, potser hagués preferit un vestit de flors blanc, tanmateix aquells eren detalls sense importància. L’essencial estava allí, allí davant, circular, de color verd rovellat, girant a cada centau.

Li va proposar d’anar a la sínia amb una alegria inusual en ell. Ella, al contrari que en el seu somni, ho va rebutjar. Ell va insistir. Ella va rebuscar alguna bona excusa. Ell va insistir. Ella es va encongir. Ell va insistir. Ella es va resignar. Ell va insistir. Ella va acceptar. Ell va pagar. Van pujar els dos a la sínia, agafats de la mà, ajudant-se mútuament. La mà d’ella, al contrari del somni, estava suada i l’estrenyia fortament, de tal manera, que li clava les ungles. Van seure un al davant de l’altre. Van esperar. La sínia va començar a girar. Estava emocionat, ella semblava neguitosa. Veia la ciutat de molt amunt. Les persones cada cop eren més petites. Ella no es movia. Callats, començava arribar el moment, s’acostava al punt desitjat. La sínia es va aturar en el punt més alt. Era perfecte, finalment havia arribat al moment.

Ell es va girar cap a ella. No hi era. En el seu lloc hi havia una bola semipeluda tremolosa. Replegada en ella mateixa, somicava. No entenia res. Ja res se semblava al que havia somiat. Intentava reconstruir-la un altre cop per tal de poder donar-li el petó, alliberant-la de la bola humana que era. Aixecat, pensava, seu tranquil·lament i deixem fer-te el petó. Però res, res del que penses es convertia en realitat. No entenia res del que li deia. No podia deslligar els braços dels genolls, ni fer aixecar el cap d’aquell plec de braços. No entenia res. Li va arribar la paraula acrofobia. I res més perquè la sínia es va tornar a posar en marxa, acabant de dibuixar la circumferència. Un cop a terra, la seva xicota recuperà, a poc a poc, les formes.

Quina por he passat, va sentir de lluny, mentre se li acostava per fer-li un petó. Però ell apartà la cara. Ja ho havia decidit de feia temps com seria el seu primer petó. Ja havia decidit el destí d’aquella relació.

Imatge

Dos cents vint milions set cents cinquanta dos mil segons

2008-06-02T02:05:00.002+02:00

Cartes del rellotge de l'amor

Set anys, són molts anys. Set anys. Amb set anys pots fer moltes coses. Mil cinc cents cinquanta-cinc dies són set anys. Seixanta-una mil tres cents vint hores són set anys. Tres milions sis cents setanta-nou mil dos cents minuts són set anys. Dos cents vint milions set cents cinquanta-dos mil segons són set anys. Quantes coses i caben en dos cents vint milions set cents cinquanta-dos mil segons? Quants batecs has fet (o deixat de fer) en dos cents vint milions set cents cinquanta-dos mil segons? Quantes possibilitats hi ha en dos cents vint milions set cents cinquanta-dos mil segons? No ho sé. En aquest últims set mesos sento que he fet més que en els dos cent vint milions set cents cinquanta-dos mil segons anteriors.

Imagen

Totoro Mania

2008-05-23T20:58:00.003+02:00

Diagrama d'un origami en forma de Totoro.
Autor de la Foto.

Un amigurumi en forma de Totoro.
Autor de la Foto,

Arracades en forma de Totoro.
Autor de la Foto.

Tassa estampada amb la imatge del Totoro.
Autor de la Foto.

Ungles plenes de Totoros.
Autor de la Foto.

Cupcake de Totoro.
Autor de la Foto.

Bitllets de joguina de Totoro.
Autor de la Foto.

Carmanyola de Totoro.
Autor de la Imatge.

Origami

2008-05-21T23:30:00.002+02:00

Paula, estas son algunas de las grullas que logramos hacer con tu papel.
Algunas nacierón en mi estancia en Sevilla.
Muchas grácias por el tutorial y el papel.

Amigurumi Origami

2008-05-20T10:42:00.002+02:00

Un origami de llana...
... d'acord, un amigurumi en forma d'origami.

Flickr

Grulla: El No.1 del repertorio del origami.

2008-05-15T00:47:00.029+02:00

1. Doble en diagonal para formar un triángulo.

2. Dóblelo por la mitad para hacer un triángulo más pequeño.

3. Abra la parte de arriba del triángulo, ponga un dedo en la esquina de dentro, y lleve la esquina izquierda a la esquina de abajo quitando el dedo. Dóblela para hacer un cuadrado.

4. Déle la vuelta.

5. Gire el triángulo grande hacia fuera y dóblelo en el pliegue vertical.

6. Abra el triángulo grande, lleve la esquina izquierda a la esquina de abajo como en el paso 3. Dóblela.

7. Doble las esquinas izquierda y derecha hacia la línea central vertical. Doble hacia abajo el triángulo de arriba y pliéguelo. Ábralo para hacer el cuadrado otra vez.

8. Tome la hoja de arriba y abra el modelo por el pliegue horizontal que ya tiene. Doble el lado izquierdo por los pliegues que ya tiene y luego por el lado derecho de la misma manera.

9. Déle la vuelta. Abra y doble, como en el paso 8.

10. Doble los lados de abajo (sólo los triángulos de arriba) hacia la línea vertical central.

11. Déle la vuelta.

12. Doble como en el paso 10.

13. Abra un lado y dóblelo hacia arriba desde el centro. Pliéguelo y después dóblelo.

14. En el paso 13 haga el pliegue interior así.

15. Repita el paso 13 en el otro lado.

16. Tome una punta estrecha y doble el reverso hacia el interior para el pico.

17. Sujete las dos alas y estire para que el cuerpo se hinche. Si no se hincha, sople a través del agujero de abajo.

18. Ya está hecha la grulla.

Diagrama de ORIGAMI HOUSE

Ma petite couverture...

2008-04-28T23:57:00.001+02:00

...tricotée avec amour par des gens bons.

La noia d'aquest bloc fa 30 anys. Per celebrar-ho ha decidit reunir 272 quadres de ganxet o d'agulles de 10 centimetres per 10 centimetres, fet per diferents persones. Quan els tingui, els unirà i els convertirà en una manta. Una manera molt original de celebrar la tercera decada. Podeu ajudar-la, de moment porta 102 quadres.

La pregunta Socrática

2008-04-25T01:48:00.002+02:00

- Aquí apenas baja nadie, a menos que haya un problema, claro. Somos así, no nos importa cómo funcionan las cosas mientras funcionen. Me gusta bajar aquí. Me gusta tener presente que la ciudad sobrevive gracias a estas máquinas. Estas maquinas nos mantienen vivos mientras otras máquinas quieren matarnos. Interesante, ¿no crees? El poder de dar la vida y de quitarla.
- Tenemos el mismo poder.
- Sí, supongo que sí, pero a veces aquí abajo pienso en toda esa gente que sigue enchufada a Matrix. Y al ver estas máquinas, sin querer pienso que, en cierto modo, estamos enchufados a ellas.
- Nosotros las dominanos. Ellas no nos dominan.
- No, claro que no. ¿Cómo iban a hacerlo? No podrían. La idea es absurda, pero le lleva uno a cuestionarse en qué consiste el dominio.
- Si queremos, podemos apagar estas máquinas.
- ¡Cierto! Eso es, sí señor. Eso es el dominio. Si queremos, podemos hacerlas añicos. Aunque si lo hicieramos habría que prever qué pasaría con la electricidad, la calefacción, el aire.
- Las necesitamos y ellas nos necesitan. ¿A eso quería llegar?
- No, en absoluto. Los viejos como yo ya no queremos llegar a nada. No sirve de nada.

The Matrix Reloaded

2008-04-25T01:15:00.005+02:00

Aviat m'arribaran de Portugal aquestes boniques arracades.

BijouxKa

Las tetas de la abogada

2008-04-19T01:10:00.001+02:00

Me cuentan que una abogada de no mucho renombre quiere operarse las tetas. Dicen que lo dice con una sonrisa en los labios. Añade que su novio, un medico con el mismo renombre, entrará en quirófano para decidir la cantidad de silicona que le endiñarán a cada mama. Dicen que esta muy emocionada y que ya se imagina después de la operación. «¿Sabes que es lo primero que quiero hacer cuando las tenga? Una cubana a mi novio», y sacude sus pelos oxigenados de la emoción. La abogada lo deja claro, sus pechos serán a la medida de su novio, que según ella dice la quiere mucho y le escribe cursis sms de amor, «Cuando cierro los ojos oigo latir tu corazón.». Ella los enseña con orgullo. Ven que felices que somos, gritan sus gestos.

Pero ningún sms me convence de la sintomática carnicería. Ella, una mujer con estudios, de una posición social respetable y económicamente independiente, se someterá a una intervención quirúrgica, con las molestias y el riesgo que eso conlleva, por unos pechos nuevos que, según sus expectativas futuras, harán más feliz su relación con su actual pareja. Todos los mecanismos que supuestamente hacen más libre al individuo, no logran liberarlo a nivel sentimental. Ella sigue siendo dependiente emocionalmente. La historia de la abogada confirma mis sospechas. En el fondo, la percepción que tenemos de nosotros siempre es en relación a la que tienen los demás de nosotros. Somos seres intersubjetivos, nuestra imagen se construye en comunidad, reconociéndonos, pero también esperando que los demás nos reconozcan.

El caso de la abogada con complejo de pechos pequeños, ella se gusta en tanto gusta a los demás, concretamente a su novio. Lo que no acabo de entender es su esfuerzo por convencer de que todo va bien, que su relación esta controlada. ¿Qué necesidad hay de tener unos pechos nuevos cuando te quieren en presente? Probablemente el machacón que revistan la muestra de los sms que pasa rápidamente y que con avidez los va leyendo es causado por una, más que justificada, inseguridad. Lo sabe, es un síntoma, pero será una muñeca en el momento en que traspase el umbral de los pasillos verdes del hospital. Una muñeca al gusto del consumidor. A ella no la quieren ahora tal como es, la quieren mejorar. En un futuro, con unas cicatrices de más, la querrán más. A la vez, supone ella, se gustará más. Entonces, una vez sus pechos sean abierto de par en par, podrá oír mejor los latidos de su corazón.

Ex-Ponto (fragmento)

2008-04-18T00:13:00.000+02:00

" No hay otra verdad que el dolor; no hay otra realidad que el sufrimiento; dolor y sufrimiento en toda gota de agua, toda hoja de hierba, en cada sonido de voz viviente, en sueño y vigilia, en vida, antes de la vida y tal vez después de la muerte. "

Ivo Andric

2008-04-16T23:57:00.002+02:00

Imatge de...

Alguien le cuentan a otro alguien que des de hace dos meses no vive con su marido, el cual hacía veintidós años que estaban casados, con periodos de violencia cuando las cosas no iban como iban de ir, que además la engañaba con los compañeros de trabajo, que se masturbaba delante de su hija pequeña y que posiblemente iba de prostitutas. Le dice con lágrimas en los ojos que ha perdido el juicio por violencia domestica, mientras cuchichea por lo bajo, lentamente, que no tiene trabajo, ni dinero y que ha contactado con casas de prostitutas para saber los precios y las condiciones de trabajo.

Lo miró des de lejos, doblando las paredes de la ficción, sabiéndome espectador de una tragedia sin final aún escrito. Siempre fui amante de la ficción, de las novelas, del cine y de los expedientes académicos, jurídicos y médicos. También quise ser escritor para contar mi historia en tercera persona, con pico de ave y capas de pelo y tela envolviendo la realidad. Un día escuche que lo que se le exige a los escritores es que se dejen las venas, que manche el papel de sangre y que escriban mientras se les entrecorta la respiración. Morir escribiendo.

Sin embargo, discrepo. Los buenos escritores escriben con mierda, la enorme mierda que todos los culos la hacen posible. Ese enorme ano que se cierra y que abre, en forma de apretón de mano o de beso, y que sin embargo te ensucia la cara sin esperarlo. La mierda que enjabona las bocas de los traidores, destroza las noches de besos y abrazos y apesta el ambiente.

No plou

2008-04-11T12:46:00.002+02:00

Caragols de sucre que llisquen damunt l’arena de la sequera.
Avui no plou, demà tampoc.
Suo i sang s’incrusten damunt la pell.
Avui no plou, demà no ens dutxem.
Els plats bruts damunt el marbre de la cuina.
Avui no plou, demà preparem l’insecticida.

Image de...

La poética del espacio (fragmento)

2008-04-10T15:46:00.002+02:00

"Poseo el mundo tanto más cuanta mayor habilidad tenga para miniaturizarlo. Pero de paso hay que comprender que en la miniatura los valores se condensan y se enriquecen. No basta una dialéctica platónica de lo grande y de lo pequeño para conocer las virtudes dinámicas de la miniatura. Hay que rebasar la lógica para vivir lo grande que existe dentro de lo pequeño."

Gaston Bachelard

2008-04-07T01:15:00.001+02:00

2008-03-18T21:07:00.002+01:00

…mentre dinava sota un cel gris, veia tres pardals i un pit roig picotejant pa amb tomàquet. Mira que maco és el pit roig, és un dels meus ocells preferits després de l’oreneta, és tant rodó, el seu nom ve pel seu color de pit, és molt kawai, existeix un ocell de color blau, jo no l’he vist mai, però té el llom blau, un blau tirant a gris, m’agradaria tant veure’l. Just havia acabat de dir això, un ocell blau amb el ventre groc aparegué d'entre el cel gris de Montserrat.

2008-03-08T13:51:00.000+01:00

Tecla Sala presenta la primera gran exposició de Chema Madoz a Catalunya, un fotògraf amb un dels llenguatges més singulars del panorama artístic internacional.

Produïda del Ministerio de Cultura, amb motiu de la concessió del Premi Nacional de Fotografia de l’any 2000, aquesta exposició inclou una selecció de setanta-cinc obres que abracen el període comprès entre l’any 2000 i el 2005.

Les fotografies que s’hi exposen mostren l’evolució dels conceptes i les tècniques que Chema Madoz treballa des dels primers anys vuitanta, i representa – i aquí l’artista es mostra com un descobridor inesgotable – una fascinant col•lecció d’idees.

Mitjançant una manipulació intel•ligent i delicada dels objectes, Madoz individualitza i ordena, confronta i ressegueix, tot buscant el contrapunt que hi ha entre l’essència de les coses i els seus significats latents. Els objectes, situats en un nou lloc, despullats de l’entorn natural on realitzen la seva funció, emeten altres senyals davant la camera, i ara, convertits en signes, literalment ens parlen.

L’artista utilitza els objectes i la seva representació gràfica com si fossin paraules d’un vocabulari nítid. Resol el seu discurs amb figures i trops de profunda relació amb el llenguatge: analogies, metàfores, paradoxes p metonímies visuals ofereixen a l’espectador un joc de percepció poètica i li exigeixen una activa col•laboració.

L’aposta fotogràfica en blanc i negre també aporta una distància melancòlica. L’escala de grisos converteix els objectes en ombres que expressen com a fantasmes. Conserven la seva identitat icònica, però estan absorts en un metallenguatge abstracte. Madoz treballa amb les ombres de les coses i n’obté una coherència formal que li permet realitzar un exercici quirúrgic de gran precisió tècnica.

Aquesta col•lecció de fotografies de Chema Madoz ens proposa un passeig per l’enteniment: les imatges ens parlen. Però no es tracta aquí de descobrir la solució d’un jeroglífic. L’enigma s’ha resolt. Era abans que l’artista descobrís la seva solució plàstica on es trobava l’insondable sentit de les coses que, silencioses i quietes en el lloc que se’ls adjudica, es passen tot el temps parlant-nos.

Centre Cultural Metropolità Tecla Sala
Chema Madoz 2000 - 2005
Web Oficial
Entrada lliure

Avinguda de Josep Tarradellas i Joan, 44
08901 L'Hospitalet
Telèfon: 93 338 57 71 / Fax: 93 338 55 53
cultura@l-h. cat
http://www.l-h.cat/ccteclasala

notes personals sobre les dones

2008-03-06T15:20:00.002+01:00

Les dones vomiten, caguen i pixen (també es tiren pets i llufes a diari i aquests són pudents). Tenen les cames, el cony i les aixelles peluts i de tant en tant es despentinen. Entre vint-i-cinc i trenta dies els hi ve la menstruació i s’embruten les cuixes i el cul d’una mena de sang espessa que a mida que passa el temps es torna negra i enganxosa. La pell la tenen greixosa i, en conseqüència, sovint poblada de grans, arrugues i estries. Es fan velles i es moren i també viuen. Es prenyen i si els hi fots una hòstia, el més probable es que si tornin. Mengen i beuen i respiren. També saben pensar i insultar i cridar i plorar i maleir i tenen la capacitat de ser infidels, a més a més, segurament que gaudeixin sent-ho sense sentir-se culpables. Perquè els hi agrada cardar, però sobretot cardar bé.

El banquet aristotèlic

2008-03-05T00:59:00.000+01:00

Tranquil·lament preparen el banquet. Tants convidats com plats. Tantes forquilles, ganivets i culleres com convidats. El vi damunt la taula i aigua pels musulmans. Tallem ara un dit, ara una ma, un braç per aquí, una cuixa per allà, el peu ha caigut a terra, pit fora, mig tronc a la dreta, l’altre mig a l’esquerra, el coll i el cap. No s’oblidin dels malucs, que tant han fet gaudir als amants. El cervell i la llengua serviran per una sopa gustosa. Serà el millor funeral. Avui ningú plorarà, tots menjaran de tu (pels vegetarians ja deixaré un plat d’espinacs amb panses i nous). Riuran, menjaran, explicaran contes sexuals en forma de vivències personals i després cardaran. Cardaran a la teva mort, feliços que la teva mort sigui tant fructífera però, sobretot, carnosament gustosa.

2008-03-04T00:46:00.001+01:00

... sí, ja ho he decidit. Ja sé que podrà fer amb el meu cos mort, un cop ja no pugui dir, ni fer. Li diré abans que sigui massa tard. Potser en una terrassa del sud, quan la calor desfaci un gelat de molts colors i amb gust a xiclet de maduixa. O potser li diré a travessant el pont a través del riu amb la mirada perduda a la ferralla del camió de les escombraries noctàmbul. Li diré a poc a poc, cridant o a cau d’orella. En qualsevol cas, vull que ho sàpiga. Vull que sàpigues, li començaré a dir, que quan em mori, quan ja no cridi i el dolor no m’afecti, quan la meva pell sigui més pàl·lida del que ja és i els meus llavis perdin el color... Doncs bé, quan el meu cor ja no bategui ni respiri, vull (i ho desitjo des de molt endins) que se’m mengis. I aquí acceleraré l’explicació perquè la sorpresa no anul·lí el meu desig. Pots menjar-me només una mica, un dit, el dit petit. El dit del meu peu. Només per provar. És important que em provis. Però si t’agrada, no dubtis de menjar tot el que vulguis. Et recomano que mengis les parts que més t’han fet gaudir en vida. Renta bé la carn i cuina-la bé. I si tota aquesta explicació no el convenç i em pren per una folla, em posaré a parlar de la metafísica del assumpte. Has d’entendre que sóc mancada de moral catòlica i que crec que només sóc cos. Un cos que canvia constantment i de manera continua. La mort no és res més que part de la meva existència. Moro, deixo de viure, però no d’existir. Vull decidir la meva nova forma. No vull desaparèixer de la vida d’aquells que m’estimen. Per aquesta raó, un cop morta, vull seguir estan amb tu i només d’aquesta manera, si m’ingereixes i la meva carn passa a ser teva, podré seguir amb tu, formant part de tu, sent jo amb tu o tu amb jo eliminant, finalment, l’única barrera que ens separa.

Identitat

2008-03-03T00:02:00.003+01:00

Rodolant per la geografia del mapa mundi intento trobar-me. Situant-me en el límit del concepte. Encerclant les fronteres morfosintaxiques. El cap i a la fi és un joc de paraules que s’embolica fortament en el meu enraonament. Encamino les neurones en les coordenades espacials i temporals. M’he perdut en la cardinalitat de la raó. Però això només és el principi. Paraules que capgirant la realitat. Paraules que s’estiren perdent-se en un infinit instant agafant de l’aire els bocins de la meva carn. He perdut la olor de la terra i amb un intent desesperat, retallo el meu retrat. He oblidat la força de les meves arrels i decanto el meu cos per aquest penya-segat. Boca molla. Nas tapat. El gust de la saliva espessa que anusa la gola enfarinada. Perduda en la cardinalitat morfosintaxica d’aquesta conversa fictícia. Avui sóc una mica més borrosa que ahir.

Animals

2008-02-29T22:50:00.002+01:00

Què és el que fa, que quan et miri, reconegui els teus gestos? Què és el que fa que la teva mirada parli igual que la mirada humana? Què és el que ens uneix, perquè la teva companyia no tingui res a envejar a la d’un homini?

La mala conciencia (fragmento)

2008-02-28T00:22:00.001+01:00

" El placer contiene en sí el germen del dolor, pues produce una posibilidad de conciencia que no sólo destruye su plenitud sino que pone de manifiesto su insuficiencia e introduce una duda que lo socava. Esta conciencia que reflexiona sobre el placer es el origen de la moral y recorrerá un camino penoso: la inminencia de la sanción, el remordimiento, el desconsuelo y el sentimiento de lo irreversible. "

Vladimir Jankelevitch

2008-02-27T22:33:00.002+01:00

Em fa feliç veure coses maques.
M’omple transformar el món per fer-lo a la meva mida.
M’agrada menjar pels ulls.

Memòria

2008-02-27T01:19:00.005+01:00

Gira el ditet damunt la mà parada.
Gira suaument.
Pell contra pell.
Eixugant la suo.
Repassant les escletxes de la carn.
La sang que circula en canonades.
El ditet ressegueix les muntanyetes de la infància.

Ralet, ralet, ralet...
pica dineret.

Ara una moneda.
Ara ja no.

Tempura de udon

2008-02-24T23:36:00.003+01:00

Autor

Sopa de fideos con tempura de langostinos

(para 4 personas)

Caldo Dashi
Ingredientes:
10 g de alga kombu
15 g de copos de bonito seco (hana-katsuo)
500 ml de agua

Elaboración:

En primer lugar se prepara el caldo dashi. Para ello, se emplean 10 g de alga kombu y 15 g de copos de bonito seco (hana-katsuo) por 500 ml de agua. Se limpia el alga kombu con un trapo húmedo y se deja en remojo durante media hora en la misma agua antes de cocerla en un cazo a fuego moderado durante unos 10 minutos. Se retira el alga y se incorpora la mitad de los copos de bonito. Se lleva el caldo al punto de ebullición, se aparta del fuego, se deja reposar hasta que los copos de bonito se depositen en el fondo del cazo y se cuela.

Tempura de udon
Ingredientes:
240 g de fideos udon
500 ml de caldo dashi
1 cebolleta
1 tacita de soja
1 tacita de mirin

Para la tempura:
8 langostinos
1 yema de huevo
1 vaso de harina
1 vaso de agua muy fría

Elaboración:

Se prepara el caldo mezclando las seis tacitas (500 ml.) de caldo dashi con una tacita de salsa de soja y una de mirin y se mantiene caliente. Se hierven los fideos en agua abundante durante 10-15 minutos, se escurren y se agregan al caldo. Se corta la cebolleta en rodajas finas, que se esparcen sobre el caldo.

Paralelamente, se prepara la masa para rebozar (tempura) mezclando la yema del huevo con agua muy fría removiendo ligeramente. Se va añadiendo la harina despacio y se va amalgamando la mezcla con suavidad para evitar la formación de grumos. Se pelan los langostinos dejando la parte final de la cola. Se les retira el conducto intestinal y se les practican unos pequeños cortes a lo largo del abdomen para que no se contraigan al freírlos. Se enharinan, se rebozan en la masa y se fríen en aceite muy caliente. Se sirven los fideos.

Nota: El aceite de freír debe estar a una temperatura muy elevada, a unos 180º C, para que el rebozado quede bien crujiente.

Aquí tens la recepta, José

Los cuatro idiomas femeninos

2008-02-19T15:18:00.000+01:00

" Las jovencitas de mi época -poco antes de que la tierra natal se liberara del yugo de la colonia-, mientras que el hombre sigue teniendo derecho a cuatro esposas legítimas, contamos con cuatro idiomas para expresar nuestros deseos, antes de jadear: el francés para la escritura secreta, el árabe para nuestros sofocados suspiros hacia Dios, el líbico berebere cuando imaginamos volver a encontrar a nuestros ancestrales ídolos maternos. El cuarto idioma, para todas, jóvenes o viejas, prisioneras o semiemancipadas, sigue siendo el del cuerpo, que la mirada de los vecinos, de los primos, pretende hacer sordo y ciego, puesto que ya no pueden encarcelarlo por completo; el cuerpo que, en los trances, danzas o vociferaciones, en accesos de esperanza o desesperanza, se rebela, busca, como analfabeta, en cuál orilla está el destino de su mensaje de amor. "

Assia Djebar

Bento

2008-02-16T00:13:00.003+01:00

Avui m'ha arribat de Tokio la carmanyola i les eines de cuina. Podré fer ous en forma de estrella, de cotxe, de conill, d'ós, de peix i de cor. Faré arrós en forma de esfera, de gat, de elefant, de gos i de conill i li afegiré ulls i boca.

Bento

2008-02-10T13:20:00.000+01:00

Clica damunt la imatge per saber de l'autor

Bento és el menja per emportar japonès. Es menja als aeroports, als trens, a les excursions, als parcs, a les escoles... És un únic plat que es prepara cada matí.

Molt aviat jo també ho faré.

Més bento...

Glosas a Heráclito

2008-02-10T03:01:00.000+01:00

Nadie se baña dos veces en el mismo río.
Excepto los muy pobres.

Los más dialécticos, los multimillonarios,
nunca se bañan dos veces en el mismo
traje de baño.

(Traducción al chino)

Nadie se mete dos veces en el mismo lío.
(Excepto los marxistas-leninista)

4

(Interpretación del pesimista)

Nada es lo mismo, nada
permanece.
Menos
la Historia y la morcilla de mi tierra:

se hacen las dos con sangre, se repiten.

Ángel González

Avui partim….

2008-02-10T02:44:00.000+01:00

Clica damunt la imatge per veure el seu autor.

… del cony, de les coses terrenals, de la carn, de la corrupció, de les superfícies irregulars, del caos, del canvi, de la finitut, del defecte, de la asimetria, dels nombres imparells, de les imperfeccions, del cos i el cervell en front de l’ànima i la ment, de la inestabilitat, de la discontinuïtat, de la improgressió, de la vellesa, de la mort, de la hibrietat, de la indeterminació de les formes, de la fragilitat de les fronteres, dels cyborgs, de la mentida, de la arruga, de la deformitat, de la plasticitat, de la corba, de la terra, del que és en front del que hauria de ser, del pecat, del camí que es desvia, de la marginació, del estrany, de la excepció, de la lletjor, de la immoralitat,  de la incorrecció, de la mescla, de la tragèdia, del antiheroi, del foll, dels sentiments, de la irracionalitat, de les passions, del impuls, de la llàgrima i del somriure, del somni en front del pensament, de l’inconscient, de l’animal, de la monstruositat, de la hipocresia, dels hermafrodites, de la bisexualitat, del sexe, de la desigualtat, dels antònims, de la diversitat, de la matèria en front de la idea, del silenci, de  la metamorfosis, de la transformació, de la nit, de la lluna, de la foscor, de la teranyina, de l'aranya, de la impuresa, de la porqueria, de la violència, de la brevetat, del present, del dolor, de l'instant, del moment, de la imprecisió, de la impuntualitat, de la incomplementarietat ...

Chicas (fragmento)

2008-02-08T18:55:00.000+01:00

"La amo. La amo con toda el alma. Creo que es una mujer maravillosa. La vi sólo una vez. Se dio vuelta y sonrió. Me miró y sonrió. Después paró un taxi de la fila. Le dio instrucciones al conductor, abrió la puerta, entró, cerró la puerta, me echó una última mirada a través de la ventanilla y luego el taxi arrancó y nunca más la vi de nuevo."

Harold Pinter

2008-02-04T00:15:00.001+01:00

Fundació Joan Miró
Exposició Espai 13:
Chiho Aoshima
Seducció i Terror
25 de gener – 24 de març de 2008

Receta de Cupcake

2008-01-31T19:28:00.001+01:00

MAGDALENAS

Ingredientes:
100 g. de mantequilla
150 g. de azúcar
175 g. de harina
3 huevos
ralladura de 1 limón
1 cuchara de levadura

Elaboración:
En un recipiente, con ayuda de una varilla o una batidora de varillas, bate la mantequilla (blanda) con 100 g de azúcar. Añade los huevos de uno en uno y la ralladura de limón. Sigue batiendo.
Seguidamente, agrega la levadura y la harina (ambas tamizadas). Mezcla con cuidado y deja reposar la masa entre 3 y 4 horas a temperatura ambiente.
Introduce la masa en una manga y llena todos los moldes 3/4 partes. Hornea a 175 grados entre 8 y 12 minutos.
Retira del horno y con una manga decora con la conbertura de azúcar glass

COBERTURA CON AZÚCAR GLASS
Dudúa

Ingredientes:
(muchas medidas estan en cup, que son como tazas de vino para que os hagais una idea)
500 gramos de azucar glass
1/2 cup de mantequilla a temperatura ambiente
1 cucharadita de cafe de sal
1/3 cup de leche
1 cucharadita de cafe de vainilla líquida
colorantes

Elaboración:
En un bol grande mezclar lentamente el azucar, la mantequilla y la sal con una batidora ( si es eléctrica mejor, a velocidad lenta) hasta que quede cremoso. Gradualmente ir añadiendo la leche y la vainilla mientras se bate.
Añadir el colorante y voilá!

Paper Origami

2008-01-30T15:25:00.001+01:00

Muchas grácias, Paula

Madame Dali

2008-01-21T23:33:00.000+01:00

2008-01-15T12:37:00.000+01:00

Primer em va agradar Sevilla,
després totes les ciutats que les atravessava un riu.

La mentida

2008-01-15T12:15:00.000+01:00

Després dels tres cents seixanta-sis nassos, tornem a començar. Aquest any fatídic, potser per iniciar-se en un maleït dimarts, el mateix dimarts que em va veure néixer, semblen enredar-se tots els propòsits i projectes que fa uns mesos eren vigents i semblaven irrevocables. Avui són esquinços d’un paisatge gairebé discontinuo, capgirat, el revers d’un guant de llana. Són aquests esdeveniments els quals fan que dubti de la mesura perfecte i regular del meu rellotge de taula (un cop més inexistent i fals). De sobte, la vida sembla ser el que no és i ja no n’hi ha una, sinó múltiples. No sé diferenciar quina és pura aparença i, en conseqüència, cap d’elles em sembla verdadera. Que les persones tenien doble vida (o fins i tot triple), ho coneixia, de la mateixa manera que coneixia les meves múltiples cares, les meves dolces mentides i les veritats a mitges. El que jo mai havia digerit, o potser és que mai havia ingerit realment, és la il·lògica i la irreconciliació de les múltiples vides que conviuen en una mateixa persona. La mentida desperta en mi de cop i volta una fascinació brutal, però també un terror i una inseguretat mai experimentades, al saber que la física - la meva fe als impulsos primitius i automàtics - m’ha fet una mala jugada. Avui reconstrueixo un trencaclosques a partir de les paraules, però també i sobretot dels silencis. Imatges llunyanes, amb nous significats, escriuen una nova historia. Una historia paral·lela que, a poc a poc, acaba tenint coherència. Ara entenc els historiadors.
Saturn sempre te sexe a les fosques. A les fosques es desplaça pel món. A les fosques, amb un cotxe fosc, puja fosques nimfes. I la lluna sagna. Sagna nens morts, sagna amors morts. I la sang ho impregna tot. Jo he vist una lluna vermella, petita i vermella. Una lluna encadenada. Però també he vist llunes de nits etíliques. He sentit els nens jugar sota dies foscos. He vist la llum de les escletxes de les persianes i d’una porta entre oberta i uns pisos verds. He vomitat sang i el meu cor s’ha aturat. Jo sé que les bruixes i els fantasmes viuen entre Sant Quirze i Jaen, però que tot va començar a Cordovà entre la fam. O potser abans, potser va començar quan una guerra sagnant va desplaçar a la gent i la gent va desplaçar el seu cor a la frontera francesa i amb ell a l’Alemanya fosca on els cossos es convertien en fum mentre, al mateix temps, moria un fill de leucèmia. Potser no hi ha començament i en realitat és com la oblidada àvia gitana, que ningú anomena el seu nom vergonyosament, ningú reconeix la seva figura, però allí queden les pinzellades de la seva exòtica pell en les cares dels nous vinguts. Avui tinc material per una novel·la, però no l’escriure.
Els lectors d’aquest blog potser no ho entén, només veuen el que no saben llegir. Tampoc la futura psicòloga de la vaca ho ha vist. He escapat de totes les mirades. He aconseguit dominar el món de la paraula sense saber parlar, igual que ningú s’ha adonat que escriu una sorda i una persona totalment depenen d’una protesis ocular.

El masoquista

2008-01-08T11:35:00.000+01:00

És un instant, uns petits segons, o potser no arriba això. És aquell instant on els límits semblen trencar-se i el que és ja no és sense deixar de ser i la vida ja no és vida, sense ser mort. És un determinat instant on l’ofec adquireix el protagonisme i la forta tibantor de la corda domina la circulació de la sang. És l’instant on el fer i el deixar de fer, allargar el temps una mica més del compte, intentant inútilment prolongar el plaer, pot convertir una erecció en mort.

un altre cop l'home dels nassos

2008-01-01T02:19:00.000+01:00

Tres cents seixanta cinc nassos han recorregut els carrers.
Tres cents seixanta cinc!
Quants nassos!
I tots en un únic home.

2007-12-31T00:43:00.001+01:00

Es banya l'aigua entre cames grises.
Grises les cames són banyades.

2007-12-12T01:42:00.001+01:00

He esborrat la fotografia de les meves cames rallades. Aquella que em vas fer abans ajaguda al teu llit, damunt la manta. He esborrat la digitalització d’aquella tarda groguenca a l’habitació. L’he esborrada per arrencar el gust d’un cor trist, que batega sabent-se mort. Però res, les cames rallades ja no estan rallades. La teva habitació segueix groguenca i aquella tarda perduda ja no té coordenades. Però res, jo la visc i la revisc i sense controlar el temps em mossego les ungles. Avui, ja ho saps, inventaré una futura tragèdia. I tornaré a rebregar-me en el dolor. Em doblegaré, com sempre, en aquest destí fatal, recta i mortal. I un cop més, tornaré a ofegar-me en un mar de llàgrimes. Sé que aquesta és la part que menys t’agrada de mi. Mai vas pensar que faries l’amor amb la tragèdia. Però res, jo no hi puc fer res. Sóc pura victimització, víctima del destí, víctima activa, víctima grisa que admira els colors de l’arc de Sant Martí. No sents el mar, ni la sal, ni potser aquest cos que es deixa dur per les onades, sense força ni resistència, sense valentia, sense coratge. Teixidora incansable. Teixidora que teixeix aquest tràgic final. Teixidora que mulla les seves penes en un donut de ganxet.

Calculs d'unes ungles mossegades

2007-12-12T01:00:00.000+01:00

19 dies 23 hores 18 segons
19 dies 23 hores 17 segons
19 dies 23 hores 16 segons
19 dies 23 hores 15 segons
19 dies 23 hores 14 segons
19 dies 23 hores 13 segons
19 dies 23 hores 12 segons
19 dies 23 hores 11 segons
19 dies 23 hores 10 segons
19 dies 23 hores 09 segons
19 dies 23 hores 08 segons
19 dies 23 hores 07 segons
19 dies 23 hores 06 segons
19 dies 23 hores 05 segons
19 dies 23 hores 04 segons
19 dies 23 hores 03 segons
19 dies 23 hores 02 segons
19 dies 23 hores 01 segons
19 dies 22 hores 59 segons
19 dies 22 hores 58 segons
19 dies 22 hores 57 segons
19 dies 22 hores 56 segons
19 dies 22 hores 55 segons
19 dies 22 hores 54 segons
19 dies 22 hores 53 segons
19 dies 22 hores 52 segons
...

La tortura del temps
Els grans de sorra que degollen caps.

2007-11-20T02:02:00.000+01:00

S’ofegava.
S’ofegava amb pus al coll.
S’ofegava.
S’ofegava amb els mocs ballant un vals.
S’ofegava.
S’ofegava sense aire als pulmons.
S’ofegava.
S’ofegava amb la cara vermella.
S’ofegava.
S’ofegava sota unes mans morades.
S’ofegava.

Blasfemia

2007-11-17T22:53:00.001+01:00

Yo les digo a los gerundenses que queman fotografías reales, que se dejen de poesías patrióticas, y que quemen al rey. Quemad al rey que actúa como si fuera Mahoma y sus fieles seguidores. Quemad con la misma gasolina que sopla el huracán. El huracán de la guerra de Irak y de otras muchas guerras. El maldito huracán estadounidense que solo hace sonar los llantos de los soldados y los corazones vacíos en cuerpos vacíos de los capitanes. Y callan los ladridos de los perros y los perros – niños y los suspiros arábigos y los pañuelos islámicos y las piedras de las mezquitas y de los hospitales. Pero no olvidéis, quemad al rey que está en horas bajas por no callarse y que aún así sigue chupando como parásito que es la carne de quién trabaja y paga y trabaja y paga y paga y paga. Quemadlo lentamente por la gracia de Dios y de la sacralizada constitución. Quemadlo bien para manchar de azul lo que siempre fue azul (los designios de un viejo y fascista dictador que murió por el estomago).

2007-11-14T02:33:00.000+01:00

Desgraciadament, em dono compte que els blogs que visitava habitualment, han mort. Eternament ha quedat allí el cos sense cos. Internet és etern. Però també moren els paràsits. I tanta mort junta, m'he adonat que estic degenerant. M'he adonat que moren les neurones i em cauen els cabells i em mossego les ungles i tornen a créixer. Tot mort, menys jo, que no faig res però tot segueix implacablement sense conduir res. I veig milers de conductors i marines. I jo a l'aigua o sota terra. I jo morint-me de veritat. Perquè els blogs moren. Però ells estan vius i jo morta. Anem a fer alguna cosa. Anem a plorar la tragèdia, com sempre.

Otra Raiz Cuadrada

Reflexions sobre el temps

ある巻貝からの詩 Poema desde un caracol

El joc

一本橋こちょこちょ～

Aquí

Una de ONG

El pop

El cercle del buit I i II

Punto y Coma (Mónica Lavín)

Teixir

Mercat Lliure

LA VOZ A TI DEBIDA

Festa fotra

Japanese Tattoo

La meva primera paella

Treball - Part I

Problemas (Problems)

Calcetes verdes amb un pop

Terrícolas (Earthlings)

Maneres d'explicar les coses

L'arcada

He pensat...

Venc amigurumi Conill

Venc amigurumi Pollet

Venc amigurumi Conill

Venc Amigurumi Os

UN GRAN PAÍS

La Mort

L'arbret

Halid

Els petons de la sirena

Sobre l’accident Spanair...

El Gran Germà

Pixel Art

La barca

Imatges de trencaclosques

Com passar un agost solitari...

Què hauria passat si...

NOTES D'ALGÚ QUE VIATGE EN TREN

AVUI HE TINGUT UN SOMNI, HE SOMNIAT QUE ARRIBARÀ UN DIA...

La dona que menjava companys de pis

Pels amants dels cactus…

AL OTRO LADO (Auf der anderen seite), dir. Fatih Akin

Sexualitat animal

La vaca murió

Un petó a la sínia

Dos cents vint milions set cents cinquanta dos mil segons

Totoro Mania

Origami

Amigurumi Origami

Grulla: El No.1 del repertorio del origami.

Ma petite couverture...

La pregunta Socrática

Las tetas de la abogada

Ex-Ponto (fragmento)

No plou

La poética del espacio (fragmento)

notes personals sobre les dones

El banquet aristotèlic

Identitat

Animals

La mala conciencia (fragmento)

Memòria

Tempura de udon

Los cuatro idiomas femeninos

Bento

Bento

Glosas a Heráclito

Avui partim….

Chicas (fragmento)

Receta de Cupcake

Paper Origami

Madame Dali

La mentida

El masoquista

un altre cop l'home dels nassos

Calculs d'unes ungles mossegades

Blasfemia

ある巻貝からの詩　Poema desde un caracol